12 de desembre, 2007

blanca y su walkie-talkie

tinc feina. per fi una feina una mica estable. estable en aquest cas vol dir que tinc contracte fins al 6 de gener. possibilitats de seguir després d'aquesta data: és possible. però crec que més aviat intentaré trobar alguna altra cosa...

la feina: treballo a la gare de l'est, una de les grans estacions de parís (juntament amb austerlitz, gare de lyon, gare montparnasse, gare du nord i gare saint lazare). la meva feina consisteix a oferir "serveis al viatger". i això implica diverses coses...

de moment el que més he fet és assistència a viatgers amb minusvalies, és a dir, acompanyar-los fins al seu tren (o anar-los a buscar al tren amb què arriben), ja sigui perquè són cecs, o perquè van amb cadira de rodes, o perquè són grans i necessiten que els portem en cadira de rodes (nostra) fins la parada de taxis. això implica un bon domini de les plataformes per pujar cadires de rodes al tren... cosa que no té gaire secret. i per sort són plataformes prou lleugeres perquè sigui fàcil moure-les per les andanes.

a més d'això, de tant en tant també em toca estar a objectes perduts (que, curiosament, en francès es diu objectes trobats, objets trouvés). no té gaire secret... cosa curiosa (i que espero que a espanya no sigui igual): per recuperar un objecte has de pagar 9€!!!

i tot això és prou agradable... el pitjor que et pot tocar (i que a mi ja m'ha tocat un cop) és organitzar la parada de taxis. això només es fa els divendres i diumenges al vespre. a mi em va tocar diumenge passat... hi vaig estar dues hores... feia fred, plovia, jo estava just al límit del porxo (léase gotarrons caient directes al cap), i tothom estava de mal humor. a sobre, encara no tinc totes les peces de l'uniforme... just el q em falta és la jaqueta impermeable. així q la meva jaqueta era ben permeable. al cap de dues hores estava completament xopa...

i això, de moment anar fent. són horaris que van canviant, però el q està bé és que són 4 dies per setmana. això sí, aquests 4 dies fas 8:45hores de feina, així al final de la setmana són 35... i amb horaris variables: tan aviat em toca començar a les 6 del matí com acabar a les 12 de la nit. per això dic que buscaré alguna altra cosa, perquè aquest liu d'horaris és una mica pesadot...

pd: me n'oblidava! una de les coses més "divertides" d'aquesta feina és que vaig tot el dia amb el walkie talkie... no sé per què em serveix, quan em criden perllà mai me n'entero :P però al menys ja tinc après que he de començar dient "blanca à modibo" o "blanca à anibal" o "blanca à sébastien" cada vegada que he de confirmar que he deixat la persona al tren :P

11 de desembre, 2007

vuelveee a casa vuelveeee

després d'uns quants dies anant de bòlit finalment puc anunciar que torno a casa per nadal, iuju!

arribaré el 24 al vespre amb vueling i tornaré el 28 al matí amb ryanair, així que encara he tingut sort i no serà una visita tan relámpago com em pensava...

voluntaris per venir a buscar-me i a portar-me a l'aeroport?

10 de desembre, 2007

raons per veure my blueberry nights



1. perquè és la primera incursió en el cinema "occidental" (léase americà) de Wong-Kar Wai. i si bé li falta la profunditat poètica de In the mood for love o 2046, segueix tenint un cert toc seu... a més, qui no es pregunta com un director que amb prou feines parla anglès ha dirigit una peli íntegrament en anglès?

2. per curiositat. norah jones, hiperconeguda com a cantant, fent d'actriu per primera vegada. i si bé podria donar molt més de sí, encara que en alguns moments es noti una mica de sobreactuació, segueix tenint una aura de naturalitat que li va molt bé al personatge

3. per la resta d'actors. un jude law que deixa d'anar superarreglat i superpentinat per aparèixer amb una barba de tres dies i més guapu i més "al natural" que mai. un david strathairn amb el paper més dramàtic i més colpidor de la peli. i dues actrius per qui tinc una certa devoció, natalie portman, que des de Beautiful girls i León, el profesional ha sabut anar reinventant-se, i rachel weisz, que em va acabar de convèncer a El jardinero fiel

4. per la fotografia. si bé no té res a veure amb les pel·lícules anteriors de Wong-kar Wai, es nota la mà d'un director de fotografia capaç de crear atmosferes pròpies: Darius Khondji, amb títols com La novena puerta, La intérprete, Belleza robada... o les ja mítiques (en aquest sentit) Delicatessen i La ciudad de los niños perdidos.

5. i un punt que no podia faltar: per la música. amb una cançó de la mateixa norah jones, passant per The greatest de cat power (jo i la meva devoció per cat power... encara recordo anar a NY i trobar un disc seu, que per aquells temps no eren fàcils de trobar a espanya, i comprant-lo sense pensar-m'ho dues vegades), amb cameo de la cantant inclòs en el seu paper de Katia; d'un trosset de la banda sonora de Diarios de motocicleta de Gustavo Santaolalla a trossets instrumentals de Ry Cooder... incloent-hi una versió del tema central de In the mood for love.

6. i última. perquè és una peli que parla d'amor de moltes formes diferents. i perquè siguem realistes, la irene i jo veient una peli així... al final l'únic que vols és anar a menjar un tros de pastís de blueberries (arándanos? aranyons? sense un diccionari castellà-català no sóc ningú :P) acompanyat de gelat i veure si tens la sort de trobar un jude law amb barba de tres dies que te'l serveixi...

03 de desembre, 2007

algo pasa con Canadá

i així exposo aquí una petita teoria pròpia que s'ha anat desenvolupant en l'últim any: sembla que qualsevol grup, artista o similar de música pop/rock independent i que vingui de Canadà ha de ser bo. i para muestra un botón...

tot comença amb els arxiconeguts Arcade Fire. qui a aquestes alçades no els conegui i no pensi que són una de les millors bandes del moment, no està "en la onda". el primer disc va deixar a tothom amb la boca oberta, el segon va acabar de confirmar el que tots ja sabíem: que en saben massa de fer música. i quan ja els veus en concert (i en això tothom que els ha vist sembla estar-hi d'acord) t'adones que facin el que facin en els propers 2 o 3 anys seguiràs sent fan incondicional.



(us poso un videoclip i no una actuació en directe per qüestions de qualitat de so... de tota manera, ja sabeu que youtube és una font inacabable de material d'aquest tipus).

gràcies a Arcade Fire, comences a mirar l'escena canadenca d'una altra manera... a veure si trobes alguna altra cosa interessant. i amb això i l'ajuda de last.fm, aquell gran invent per descobrir nova música que et pugui agradar, descobreixes una constelació de grups que ja tenen una certa reputació i que tu no coneixies de res... però que en qualsevol cas són interessants:

broken social scene



o com stars, o com the new pornographers, o com the hidden cameras, o com islands.

i després t'adones que d'altres grups que no tenen res a veure però que també t'agraden resulta que també són canadencs...

com feist (amb la tant coneguda mushaboom o amb 1, 2, 3, 4 que ara sona pertot... als anuncis de ipod, per exemple)



i com the organ



i com the unicorns...

i de sobte et trobes en una espiral de música canadenca pertot. un dia, just abans de marxar a parís, escoltes radio 3 i dius "ostres, això que sona m'encanta". man under the sea, de patrick watson. i és canadenc...


(aquí sona the great escape, no he trobat man under the sea en condicions òptimes...)

i el punt àlgid de tot aquest remolí, el músic que m'ha tingut obsessionada els últims dos o tres mesos. curiosament, vaig trobar-lo a través de last.fm com a artista que "s'assemblava" a patrick wolf. res a veure la música de l'un i de l'altre, a part del fet que tots dos toquen el violí. otra vuelta de tuerca: després he trobat col·laboracions amb Arcade Fire i The Hidden Cameras. el nom: Final Fantasy. ho sé, fricada això de posar-se el nom d'un videjoc, però la música compensa...



finalment, per acabar de tancar el cercle... dues versions d'una mateixa cançó: l'original d'Arcade Fire, en directe, i la versió de Final Fantasy. fantàstiques les dues...





tot aquest post per compensar que amb la distància les meves recomanacions musicals són més escasses...