12 de desembre, 2007

blanca y su walkie-talkie

tinc feina. per fi una feina una mica estable. estable en aquest cas vol dir que tinc contracte fins al 6 de gener. possibilitats de seguir després d'aquesta data: és possible. però crec que més aviat intentaré trobar alguna altra cosa...

la feina: treballo a la gare de l'est, una de les grans estacions de parís (juntament amb austerlitz, gare de lyon, gare montparnasse, gare du nord i gare saint lazare). la meva feina consisteix a oferir "serveis al viatger". i això implica diverses coses...

de moment el que més he fet és assistència a viatgers amb minusvalies, és a dir, acompanyar-los fins al seu tren (o anar-los a buscar al tren amb què arriben), ja sigui perquè són cecs, o perquè van amb cadira de rodes, o perquè són grans i necessiten que els portem en cadira de rodes (nostra) fins la parada de taxis. això implica un bon domini de les plataformes per pujar cadires de rodes al tren... cosa que no té gaire secret. i per sort són plataformes prou lleugeres perquè sigui fàcil moure-les per les andanes.

a més d'això, de tant en tant també em toca estar a objectes perduts (que, curiosament, en francès es diu objectes trobats, objets trouvés). no té gaire secret... cosa curiosa (i que espero que a espanya no sigui igual): per recuperar un objecte has de pagar 9€!!!

i tot això és prou agradable... el pitjor que et pot tocar (i que a mi ja m'ha tocat un cop) és organitzar la parada de taxis. això només es fa els divendres i diumenges al vespre. a mi em va tocar diumenge passat... hi vaig estar dues hores... feia fred, plovia, jo estava just al límit del porxo (léase gotarrons caient directes al cap), i tothom estava de mal humor. a sobre, encara no tinc totes les peces de l'uniforme... just el q em falta és la jaqueta impermeable. així q la meva jaqueta era ben permeable. al cap de dues hores estava completament xopa...

i això, de moment anar fent. són horaris que van canviant, però el q està bé és que són 4 dies per setmana. això sí, aquests 4 dies fas 8:45hores de feina, així al final de la setmana són 35... i amb horaris variables: tan aviat em toca començar a les 6 del matí com acabar a les 12 de la nit. per això dic que buscaré alguna altra cosa, perquè aquest liu d'horaris és una mica pesadot...

pd: me n'oblidava! una de les coses més "divertides" d'aquesta feina és que vaig tot el dia amb el walkie talkie... no sé per què em serveix, quan em criden perllà mai me n'entero :P però al menys ja tinc après que he de començar dient "blanca à modibo" o "blanca à anibal" o "blanca à sébastien" cada vegada que he de confirmar que he deixat la persona al tren :P

11 de desembre, 2007

vuelveee a casa vuelveeee

després d'uns quants dies anant de bòlit finalment puc anunciar que torno a casa per nadal, iuju!

arribaré el 24 al vespre amb vueling i tornaré el 28 al matí amb ryanair, així que encara he tingut sort i no serà una visita tan relámpago com em pensava...

voluntaris per venir a buscar-me i a portar-me a l'aeroport?

10 de desembre, 2007

raons per veure my blueberry nights



1. perquè és la primera incursió en el cinema "occidental" (léase americà) de Wong-Kar Wai. i si bé li falta la profunditat poètica de In the mood for love o 2046, segueix tenint un cert toc seu... a més, qui no es pregunta com un director que amb prou feines parla anglès ha dirigit una peli íntegrament en anglès?

2. per curiositat. norah jones, hiperconeguda com a cantant, fent d'actriu per primera vegada. i si bé podria donar molt més de sí, encara que en alguns moments es noti una mica de sobreactuació, segueix tenint una aura de naturalitat que li va molt bé al personatge

3. per la resta d'actors. un jude law que deixa d'anar superarreglat i superpentinat per aparèixer amb una barba de tres dies i més guapu i més "al natural" que mai. un david strathairn amb el paper més dramàtic i més colpidor de la peli. i dues actrius per qui tinc una certa devoció, natalie portman, que des de Beautiful girls i León, el profesional ha sabut anar reinventant-se, i rachel weisz, que em va acabar de convèncer a El jardinero fiel

4. per la fotografia. si bé no té res a veure amb les pel·lícules anteriors de Wong-kar Wai, es nota la mà d'un director de fotografia capaç de crear atmosferes pròpies: Darius Khondji, amb títols com La novena puerta, La intérprete, Belleza robada... o les ja mítiques (en aquest sentit) Delicatessen i La ciudad de los niños perdidos.

5. i un punt que no podia faltar: per la música. amb una cançó de la mateixa norah jones, passant per The greatest de cat power (jo i la meva devoció per cat power... encara recordo anar a NY i trobar un disc seu, que per aquells temps no eren fàcils de trobar a espanya, i comprant-lo sense pensar-m'ho dues vegades), amb cameo de la cantant inclòs en el seu paper de Katia; d'un trosset de la banda sonora de Diarios de motocicleta de Gustavo Santaolalla a trossets instrumentals de Ry Cooder... incloent-hi una versió del tema central de In the mood for love.

6. i última. perquè és una peli que parla d'amor de moltes formes diferents. i perquè siguem realistes, la irene i jo veient una peli així... al final l'únic que vols és anar a menjar un tros de pastís de blueberries (arándanos? aranyons? sense un diccionari castellà-català no sóc ningú :P) acompanyat de gelat i veure si tens la sort de trobar un jude law amb barba de tres dies que te'l serveixi...

03 de desembre, 2007

algo pasa con Canadá

i així exposo aquí una petita teoria pròpia que s'ha anat desenvolupant en l'últim any: sembla que qualsevol grup, artista o similar de música pop/rock independent i que vingui de Canadà ha de ser bo. i para muestra un botón...

tot comença amb els arxiconeguts Arcade Fire. qui a aquestes alçades no els conegui i no pensi que són una de les millors bandes del moment, no està "en la onda". el primer disc va deixar a tothom amb la boca oberta, el segon va acabar de confirmar el que tots ja sabíem: que en saben massa de fer música. i quan ja els veus en concert (i en això tothom que els ha vist sembla estar-hi d'acord) t'adones que facin el que facin en els propers 2 o 3 anys seguiràs sent fan incondicional.



(us poso un videoclip i no una actuació en directe per qüestions de qualitat de so... de tota manera, ja sabeu que youtube és una font inacabable de material d'aquest tipus).

gràcies a Arcade Fire, comences a mirar l'escena canadenca d'una altra manera... a veure si trobes alguna altra cosa interessant. i amb això i l'ajuda de last.fm, aquell gran invent per descobrir nova música que et pugui agradar, descobreixes una constelació de grups que ja tenen una certa reputació i que tu no coneixies de res... però que en qualsevol cas són interessants:

broken social scene



o com stars, o com the new pornographers, o com the hidden cameras, o com islands.

i després t'adones que d'altres grups que no tenen res a veure però que també t'agraden resulta que també són canadencs...

com feist (amb la tant coneguda mushaboom o amb 1, 2, 3, 4 que ara sona pertot... als anuncis de ipod, per exemple)



i com the organ



i com the unicorns...

i de sobte et trobes en una espiral de música canadenca pertot. un dia, just abans de marxar a parís, escoltes radio 3 i dius "ostres, això que sona m'encanta". man under the sea, de patrick watson. i és canadenc...


(aquí sona the great escape, no he trobat man under the sea en condicions òptimes...)

i el punt àlgid de tot aquest remolí, el músic que m'ha tingut obsessionada els últims dos o tres mesos. curiosament, vaig trobar-lo a través de last.fm com a artista que "s'assemblava" a patrick wolf. res a veure la música de l'un i de l'altre, a part del fet que tots dos toquen el violí. otra vuelta de tuerca: després he trobat col·laboracions amb Arcade Fire i The Hidden Cameras. el nom: Final Fantasy. ho sé, fricada això de posar-se el nom d'un videjoc, però la música compensa...



finalment, per acabar de tancar el cercle... dues versions d'una mateixa cançó: l'original d'Arcade Fire, en directe, i la versió de Final Fantasy. fantàstiques les dues...





tot aquest post per compensar que amb la distància les meves recomanacions musicals són més escasses...

20 de novembre, 2007

més once

una mica més de la febre once que ens ha envaït aquests dies...



ah! des d'aquí felicitats a la irene que ha aconseguit un stage al palais de tokyo!!!! UEEEEEEE!!!! et dedico el vídeoooooo!

19 de novembre, 2007

fell in love with a film


perquè us en feu una mica la idea, la història: som a dublín. un noi que toca la guitarra i canta pel carrer i una noia txeca. ella li diu que li agraden les seves cançons. ell li diu que també treballa reparant aspiradors. ella diu que el seu aspirador està trencat. al dia següent, ella porta el seu aspirador i ell li ensenya les seves cançons. així comença Once, una petita gran història.

per internet he llegit comentaris de l'estil de "Una pel·lícula que m'ha inspirat per la resta de l'any" (Steven Spielberg) o "El nou estil de musical". jo no diria que és un musical: és una pel·lícula de cançons, però per mi un musical sempre seguirà sent una pel·lícula on la música apareix sense cap raó i on es balla mentre es canta. i aquí no és així: aquí cada cançó té una raó de ser. i a més d'ajustar-se a cada moment, són cançons molt boniques.

si a tot això hi afegim actors no professionals - de fet, músics - que inicialment només havien de fer la música de la pel·lícula i que finalment han acabat sent els protagonistes, una mica a l'estil de la björk a Dancer in the dark (salvant les distàncies), i que no tens sensació que estiguin actuant sinó que realment és la seva història, la pel·lícula acaba de ser rodona.

impressionants les seqüències a l'estudi de gravació. molt divertida la seqüència del bus (així dit amb U, a la irlandesa). en definitiva, una pel·lícula que us recomano. i una banda sonora que també us recomano molt, però millor sentir-la després d'haver vist la pel·lícula, recordant seqüències i tenint frissons cada vegada que sents Falling slowly. si us interessa, tinc un link per baixar-la.

he vist que a espanya la van estrenar el 31 d'octubre: aprofiteu que per un cop aneu més avançats que a França a nivell cinematogràfic, aneu a veure-la abans que caigui de les cartelleres! i veieu-la en VO, si no crec que es trencaria una mica el fil que fa que la pel·lícula estigui tan ben lligada... i no em vull ni imaginar l'escena del bus traduïda, són capaços d'haver-se carregat l'escena.

pd: ahir vam anar a veure-la amb la margaux i la irene, i les tres vam sortir del cine dient: ooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooh.

vélib'

portem ja 5 dies de vaga i la situació comença a ser desesperant. divendres al vespre, quan ja portàvem 3 dies de liu, finalment vaig cedir i vaig decidir comprar un abonament de 24 hores pel vélib' - bicing de paris. ja ho havia provat un altre dia, per allò de "a veure si encara en sé d'anar en bici i si me'n surto en una gran ciutat". però la primera experiència no va ser gaire satisfactòria: al matí, en hora punta, i en una ciutat on encara no estan gaire acostumats a no deixar aparcada la furgoneta al carril bici, va ser bastant complicat... a sobre era un dia que feia sol (raru) i per tant calor, i vaig acabar completament suada fent una pujadeta de res...

però aquest divendres passat la cosa ja estava en plan ultimàtum: o vélo o caminar una hora per anar fins a casa l'anne-claire, una amiga de la margaux. agafar el metro impossible: segons la web a la nostra línia n'hi havia un cada 45 minuts. així que amb tot el meu coratge, vaig decidir que calia repetir el tema bici. i prou bé... al final vam anar fins a casa l'anne claire, i després fins al centre, i després fins a casa. l'únic problema és que, per molt que diguin alguns, parís no és tan plana com sembla. i evidentment casa meva està cap amunt. així que anant cap al centre fantàstic, però tornar va ser més dur. això sí, millor això que caminar: almenys quan pedales passes menys fred :P

l'únic veritable problema és que amb el tema de la vaga tot sovint és difícil trobar bicis, i vas fent la ruta de totes les estacions que hi ha pel teu camí per aconseguir-ne. i evidentment, abans d'agafar-la, cal comprovar que la bicicleta està sencera, que les rodes giren, que frena ni que sigui mínimament i, curiosament, que tingui cadena. perquè n'hi ha moltíssimes que peten just per la cadena, i et trobes que pedales i no serveix per res :P

després de 5 dies de vaga i sense final a la vista (diuen que serà fins dimarts, però ja ho veurem...), de moment m'he fet un abonament d'una setmana mentre em miro per fer-me l'anual. això sí, ara que ja contava anar a tot arreu en bici aquests pròxims dies, ha començat a ploure. llei de murphy total.

14 de novembre, 2007

més grève

com tots els lectors de diaris deveu saber (pq per alguna raó aquestes notícies trascendeixen a l'altra banda de la frontera... moltes altres no, però aquestes sempre) tornem a tenir vaga de transports. hi ha qui diu que aquest cop és menys generalitzada que fa menys d'un mes, que afectarà menys a la RATP (léase el TMB de Paris). hi ha qui diu que serà pitjor. jo només espero que no passi com l'últim cop i al cap de tres dies puguem tornar a moure'ns per la ciutat en condicions.

intentant evitar pensar massa en les meves opinions respecte al tema, perquè no conec prou bé com va tot això dels règims especials per poder veure del tot clar si estic a favor o en contra de la vaga (molèsties personals a part), m'estic dedicant a veure quant es triga per anar a peu als llocs. de moment no és una recerca empírica, sinó basada en les utilíssimes eines disponibles per internet.

per anar a penelope a portar el meu currículum, 25 minuts. bue això no és res, hi hagués anat a peu encara que no hi hagués vaga. per anar al centre, diguéssim zona les halles, una hora. bé, tampoc cal anar-hi cada dia, no? si se m'acudeix anar a veure la irene a casa seva, hora i quart. ehem... fa dies que diem que cal una mica de distància entre nosaltres, que ens veiem massa. potser és el moment ideal per posar-ho en pràctica... i en cas de desesperació, sempre podem quedar a mig camí: 37 minuts tampoc és tant.

evidentment, per fer-ho tot una mica més complicat, demà tinc una entrevista. obviament, si jo estic del tot al nord de la ciutat, l'entrevista és fora de la ciutat i cap a la banda sud. i si el camí ja és llarg en metro (40 minuts sense sortir de la línia 7, és a dir fent la volta del segle), a peu encara ho és més. així que si demà a la tarda el metro no funciona en condicions, hauré d'anar-hi a peu... només són 2 hores i 12 minuts. arribaré en perfectes condicions d'aspecte i d'ànims per fer una entrevista per una feina que m'interessa més aviat poc però que em fa molta falta. l'estat ideal, oi? si no sempre podria optar pel vélib, el bicing vaja, però com a l'última vaga m'imagino que hi haurà pinyes per aconseguir bicis...

visca la mobilitat. és en aquests moments que penses "hagués hagut de buscar un pis al costat de notre-dame encara que em costés 3000€ al mes, així estaria més o menys a la mateixa distància de tot".

10 de novembre, 2007

pues no

noves notícies dentàries: avui el dentista (que no era el mateix que dilluns passat) m'ha dit que no, que no calia pas treure'm el queixal del seny. que era normal que em fes mal (ehem... vale sí, això ho sabia, però cal que s'infli tot?) i que seria així fins que acabés de sortir de la geniva. així que jo que anava tota mentalitzada en plan esto va a doler, al final res... wenu, m'ha obert una mica la geniva perquè surti més fàcilment.

esperem que d'aquí 10 dies no calgui una nova tanda d'antibiòtics i antiinflamatoris...

07 de novembre, 2007

la sagesse tiene los días contados

decididament preferixo perdre el seny. el meu queixal, el que em "molestava una mica des de fa un parell de dies" ha passat d'això a ser un cabrón. així, amb totes les lletres. genives inflades, mal, llengua atontada, mal, no poder obrir la boca, mal, no puedo tragar, mal, això no és normal, mal... us he comentat que fa mal?

així que després de la meva ruta burocràtica seguretatsocialística (veure post anterior), dilluns a la tarda, després de dos dies de aaaaaagh me muero, vaig poder anar al dentista (yessss!). i el senyor dentista em va fer glopejar una cosa rosa, em va mirar la boca uns 4 segons, aprofitant per ficar el dit a la llaga, literalment, i va dir "l'hem de treure aquest queixal. són 21 euros per al visita". eheeeem... puc pagar amb un xec?

evidentment, també va aprofitar per donar-me hora per divendres que ve (a partir de les 10:30 del matí envieu-me vibracions positives, jo seré allà amb la boca oberta patint), i per receptar-me medicaments per un tubu. dit d'una altra manera: des d'ahir que vaig completament dopada. dos antibiòtics al matí, dos a la nit, 3 antiinflamatoris al dia (esmorzar, dinar i sopar, i sobre tot prente'ls al mig de l'àpat, ni abans ni després), un colutori especial a base de químics i alcohol 3 cops al dia (també coloca, ja us ho dic jo), i sobre tot pren-te un efferalgan 2 o 3 cops al dia pel dolor.

a mi ja m'havien dit que els francesos eren una mica exagerats amb el tema medicaments... vaja, que en prenien molts. de fet ho penso i potser a espanya m'haguessin receptat el mateix. però jo tinc sensació d'estar prenent tal quantitat de medicaments que no em sembla normal...

en fi, esperem que després de divendres... wenu va, donem-li uns dies més de marge al tema... que d'aquí una setmana ja no calgui tanta història medicamentística. si no encara acabaria amb un forat a l'estómac...

guia pràctica de burocràcia seguretatsocialística a paris.

pas 0 (zero): abans de marxar
abans d'anar a l'estranger, cal que vagis a la teva oficina de la seguretat social (léase sabadell) a fer la targeta europea. amb una mica de sort, si ets tan pataner com la blanca, tens l'opció de fer-ho en tres vegades per fer-ho més carregós: un cop per preguntar, un cop que hi vas a fer-ho però t'has deixat alguna cosa a casa, i un tercer que ho portes tot i ho fas ben fet... això sí, barrejat amb donar-se de baixa d'una mútua i donar-se d'alta com a beneficiari del teu pare (pq amb el q jo he cotitzat es veu que només en tinc per tres mesos a nivell europeu :P) i tot això per aconseguir la targeteta de marres el dia abans de marxar. visca la meva eficiència...

pas 1 (un): adónde tengo que ir
en aquests temps que corren tots sabem que LA font d'informació és internet. per tant, si jo em pregunto on he d'anar per saber com va el tema de la seguretat social amb la meva targeta europea què faig... doncs buscar la web de la seguretat social francesa, clar. és lògic, oi? i tots pensem que tot funciona amb la mateixa lògica... doncs bé, trobo la web www.securite-sociale.fr i em dic BINGO! no cantis victòria encara... és una web en què pots trobar tota la informació referent a la s.s. menys què és el q han de fer els estrangers comunitaris quan arriben.

mirant mirant... fins que la companya de pis diu "aaah però no és aquí on has d'entrar, la web és www.ameli.fr". ein? ameli? como la peli? doncs no, ameli q és l'acrònim (o com es digui) de assurance maladie en ligne. manda huevos. wenu, per fi en el bon camí, busco les oficines de la s.s. al 19ème arrondissement de paris, léase mi barrio.

pas 2 (deux): no sé si és aquí que he de venir...
l'adreça que em dóna la web no està excessivament lluny... uns 15-20 minuts caminant, sense combinació possible de metro. (sé que no és gaire però penseu que tot això la blanca ho feia amb el seu queixal matador... a cada pas clanc, clanc, clanc). quan per fi hi arribo, catxo edifici d'oficines en plan sofisti. i jo pensant "jolines, sí que està bé la seguretat social aquí, les oficines de sabadell són més aviat cutres"...
- hola bon dia, sóc espanyola i tinc aquesta targeta i no sé com ho he de fer amb la seguretat social d'aquí...
la recepcionista amb cara de "què m'estàs explicant", em diu que ui és que no sóc jo la que és aquí normalment, espera que miro on has de trucar... després de 10 minuts de buscar en carpetes al final em diu q de tota manera a l'edifici hipermodern és on reben les cartes de la gent q demana que la s.s. els hi torni els diners que han pagat pel metge, però que els tràmits en persona els he de fer en una altra oficina, q allà no es fa això. i on he d'anar llavors? ah que n'hi ha tres al 19ème. i una mica més i m'envia a l'oficina de buttes chaumont, és a dir 15-20 min més enllà de casa meva, encara vaig estar prou desperta i vaig veure que una altra de la llista estava a 3 minuts de casa meva, literalment. així que apa, torna-te'n cap a casa. és a dir, cap al costat de casa.

pas 3 (trois): m'han dit que he de venir aquí
15-20 minuts més per anar fins allà... el queixal queixant-se tot el camí, of course. arribar, veure que tothom agafa número, i pensar "però i la recepció per preguntar si és aquí o no??". la recepció és allà però també cal número. i un dilluns després d'un pont no és un bon dia per anar a la s.s., està clar. 20 minuts d'espera... llavors la recepcionista:
- hola sóc espanyola i tinc aquesta targeta i no sé com ho he de fer per anar al metge aquí i que dp em tornin els diners...
- ah no però això no és aquí, això has d'anar a l'oficina de la rue de bercy, al costat de gare de lyon.
la blanca estirant-se els cabells mentalment. encara gràcies que la dona va tenir l'amabilitat d'apuntar-me l'adreça, el nom de l'oficina, la parada de metro i fins i tot la combinació de metro fins allà.

pas 4 (quatre): per l'amor de déu digue'm que és aquí
combinació de metro bastant desafortunada, per cert. malgrat que casa meva i la gare de lyon estan al costat est de la ciutat, la combinació passa per l'oest del centre i triga 35 minuts. i això q és amb línia 14, alias "la rápida", inclosa.
quan per fi hi arribo, ja passen de les dues de la tarda i jo morta de gana (havia menjat un iogurt per esmorzar... lo que los dientes permiten :P). em paro en una fleca, busco la cosa més plana possible per menjar, i la destrosso en trossos minúsculs perquè m'entri a la boca. uns altres 15 minuts perduts.
tiquet, 10 minuts d'espera, per parlar amb la recepcionista:
- hola sóc espanyola i no sé com funciona el tema de la s.s. amb la targeta europea
- ah, molt bé, i què vols?
ehem... et pego o et mossego? ah no que mossegar no puc... vull que m'expliqueu que he de fer. de fet, vull que em solucioneu el tema d'una vegada perquè porto tot el matí passejant-me i l'únic que vull és anar al dentista... evidentment tot això mentalment. en realitat és "tinc una urgència mèdica i necessito saber què he de fer pq m'atenguin amb la meva targeta europea".
després de la gran conversa em confirma que sí, que és aquí on he d'anar, i que guardi el número que ja m'avisaran per la porta F. evidentment és el dia nacional de "soy extranjero y quiero saber como funciona mi tarjeta", així que mitja hora més de cua. tot això per al final fer una fotocòpia de la targeta i que em donin un paper on posa que "als fitxers de la s.s. francesa consteu inscrita amb aquest número". menus mal que em van demanar el número de compte per ingressar-me els diners, si no em penso que no m'ho hagués cregut...

total, que ara ja puc anar al metge. tanta història pa eso. tsssssss...

30 d’octubre, 2007

petites perles cinematogràfiques

Ara que feia dies que no escrivia, més que res perquè no acabava de trobar el tema, he pensat que puc reprendre un petit costum de l'any passat... explicar-vos algunes pel·lícules que he vist últimament. en general coses que no han arribat a espanya o que dubto que hi arribin.

bé, com que ja fa més d'un mes que sóc per aquí, ja n'he vist unes quantes. llista:

- Un secret, de Claude Miller. Amb Cécile de France, Patrick Bruel, Ludivine Sagnier.


Els noms dels actors potser no us diuen gaire res però són grans estrelles del moment a França. La Cécile de France pex sortia a Una casa de locos, la peli aquella del noi francès que anava d'erasmus a Barcelona... El Patrick Bruel és actor i cantant, i tothom diu que tot ho fa molt bé, i que a sobre es guapu (jo personalment trobo que li sobren 15 anys, però wenu), així que és molt conegut.
Una història de segona guerra mundial i de jueus a França abans, durant i després del règim de Vichy. Tot això barrejat amb un secret de família (com indica el títol).
La sorpresa de la peli: hi surt la Marie!!! Per això teníem tantes ganes de veure-la. Vaja, hi surt uns 3 segons, dient una sola frase... però ja fa gràcia això de veure algu q coneixes en pantalla gran jeje

- Le dernier voyage du juge Feng

Aquesta és una d'aquelles pelis que si arriba a Espanya (o si ja hi ha arribat) és possible que tingui un títol completament diferent :P Perquè us en feu una idea: el títol en anglès internacional és Courthouse on horseback, una cosa així com "jutjat a cavall". A més el títol en francès fa entendre coses que no hauria d fer entendre... si la veieu ja veureu per què.
Pel·lícula xinesa que explica les experiències d'un jutge "rural" a la xina i dels seus dos acompanyants. La veritat és que la vaig anar a veure amb una mica de mandra, però la vaig trobar molt divertida. Té moments estel·lars... i això que no me'n fio gaire dels subtítols, però clar, sent en xinès tampoc puc saber fins a quin punt eren fiables... Si arriba a Espanya, us la recomano.
Guanyadora de no sé quin premi al festival de Venècia.

- L'assassinat de Jesse James par le lâche Robert Ford (The Assassination of Jesse James by the coward Robert Ford). Amb Brad Pitt, Casey Affleck, Mary-Louise Parker.

Gran producció americana (o això és el que sembla als pòsters) que acabo de veure que estrenen demà a Espanya i que no crec que hagués anat a veure si no fós perquè un parell de persones me n'havien parlat molt bé. Alhora, algú també m'havia dit "quin tostón de peli". A qui no li entra curiositat? Bé, la peli és llarga, això no es pot negar. I també és una mica lenta, això tampoc no es pot negar. Tostón? No, això no, la veritat és que tampoc se'm va fer especialment llarga. I estèticament està molt, molt treballada la peli: la fotografia és impressionant, i això d'anar a veure una peli que t'esperes de "l'oeste" i trobar-te amb paisatges de boira i de neu va ser bastant interessant. I la música molt bona també... després he vist que és del Nick Cave amb un tal Warren Ellis.
Però... hi havia d'haver un però... no sé molt bé si a causa d'uns subtítols que no acabàvem d'entendre, o d'un anglès "farfullat" i del segle XIX que tampoc acabàvem d'entendre, o d'una falta de cultura general (vosaltres la coneixeu tota aquesta història??), o que és una peli molt pel públic americà perquè parla d'un dels seus mites... bé, el cas és que tant la Irene com jo vam sortir del cine dient que la peli estava bé, però que teníem sensació que ens havíem perdut alguna cosa. Que ens faltaven peces del puzzle. I tenim el dubte de si té a veure amb la peli en sí o amb la nostra comprensió esbiaixada a dues mitges llengües... si l'aneu a veure, ja m'ho explicareu.

- Interdit d'interdire (Proibido proibir).


Pel·lícula brasilenya que ens ha encantat a totes dues. Imagineu-vos una barreja entre Ciudad de Dios i Y tu mamá también... Doncs això. Història de tres joves universitaris de Rio de Janeiro, història d'amor a tres bandes, història de favelas i del paper que hi té la policia, història de violència... ho té una mica tot aquesta peli. Veig que ha guanyat uns quants premis per tot el món. No m'estranya :) Molt maca...

I això és tot de moment. Sé que és una mica tostón posar-ho així tot de cop però això compenso tots aquests dies de no posar res...

la sagesse

sembla que m'he tornat sage de cop. vaja, no, en realitat no. de fet el que passa és q tinc una dent nova. bé, suposo que abans ja la tenia, pero ara ja ha aflorat, ja ha sortit a la llum (relativa, dins la meva boca). vaja, que un queixal del seny, dit d'una altra manera, una dent de sagesse, ja ha sortit a la superfície. i quan ho comentava aquests dies tothom em deia uiiii quin mal... i jo contestava: nono, doncs no em molesta gens, quina sort, no?

doncs NO. de sort res. perquè es veu que sortir a la superfície no en fa, de mal. però que acabi de créixer i que es vagi fent lloc a la boca sí que en fa. i ja n'estic una mica fins als nassos d'aquest queixal, que fa dos dies que em molesta. i això que només han estat dos dies de moment... suposo que això sumat a la solitud (la Marie, la coloc que marxava al Marroc, va marxar divendres; la Margaux fa una setmana que va tenir un atac d'al·lèrgia a no sabem què i tenia urticària per tot el cos, així que al final ha marxat a casa els seus pares tot el cap de setmana) fa que es noti més. si demà el tema continua em donaré a les drogues... aspirines, paracetamols, el que sigui.

ara només espero que el fet que només m'hagi sortit el dret (i l'esquerre encara no sembli que en tingui ganes) no impliqui destrossar el que van fer dos anys d'ortodòncia :P

21 d’octubre, 2007

actualitzacions

ja tocava ja tocava... com podeu veure he actualitzat una mica el blog, que ja anava sent hora... podeu veure seccions de música, alguns links... poca actualització més he fet, però déu n'hi do si m'hi he estat estona.

que ho disfruteu.

chauffage

última hora! la blanca ha dit prou!! no aguanto més passar fred chez moi!!!

dit d'una altra manera, acabo d'endevinar com funciona la calefacció i l'he engegat... una miqueta només... per escalfar l'ambient, que com que avui estic tota sola aquí no hi ha calor de hogar ni res!

i per veure si se'm passa el super encostipat d'una vegada... va començar la Marie estant encostipada... dp va passar a la Margaux... i ara em tocava a mi! porto 3 dies moquejant a base de bé. demà faré escudella, sembla que amb les sopes de verdura comprades en tetra-brick no n'hi ha prou per evitar els virus parisins!

montmarte la nuit

us he parlat de la irene? no, no crec, encara no. bé, doncs la irene és la meva "companya de guerrilla" (per dir-ne d'alguna manera) aquí a paris. i què vol dir això? doncs el que sol passar a paris, que quan trobes algú que ve de barcelona com tu i que està en una situació com la teva us acabeu enganxant com dues lapes (irene, això va amb moooolt d'amor eh?? jeje)

wenu, el fet és que la irene és amiga de l'arnau, que és un amic meu de barcelona, i que veient que les dues anàvem a paris ens va posar en contacte. i el primer divendres que les dues erem a paris (ara farà 9 dies) vam quedar per anar a una "festa" de la seva escola de teatre, on hi fa un curs d'escenografia... o algu així, m'ho ha explicat unes quantes vegades però encara no ho acabo de tenir clar jeje. la festa no va anar gaire bé i la veritat és q vam marxar bastant depressa, però des de llavors ens anem veient gairebé cada dia (quan les vagues de transports ho permeten), perquè ja va bé tenir en qui recolzar-se en una ciutat tan gran. i també va molt bé tenir amb qui comentar les peculiaritats dels francesos de parís, o com n'és de difícil saber quan diuen province i quan diuen provence.

bé, doncs això, companyes de sortides nocturnes i de sortides diürnes, de buscar feina i d'anar al college espagnol i de buscar pis (perquè encara que jo hagi tingut sort amb el tema del pis, la irene encara busca). i ahir vam fer una sortida ben bonica... ahir al vespre vam anar a montmartre, perquè la irene encara no hi havia estat mai.

i voilà un parell de fotos:

el sacré coeur des de baix d montmartre, just a sota del parc aquell que surt a amélie... fa estona que busco com es diu i no ho trobo!!

la irene i jo, a les escales de davant del sacré coeur, passant un fred que no us podeu imaginar... per cert, últimes notícies pel que fa a temperatures: ahir a la nit quan vaig tornar a casa (i segons el gadget del meu ordinador que em diu la temperatura a paris), 4ºC al carrer. i a casa meva encara no hem engegat la calefacció, pq vegeu que valentes que som!!

bé, i per què vam estar allà assegudes prou estona pq ens agafés fred? doncs perquè vam tenir un momento guiri total i vam fer unes quantes fotos, i després ens vam asseure a les escaletes pq hi havia un noi tocant la guitarra i cantant que ho feia prou bé... i al final quan ja ens començaven a picar les cames del fred va ser quan vam decidir que tocava començar a moure'ns, que si no encara ens hi haguéssim quedat. vam acabar trobant un restaurant italià mooolt bé de preu on hi feia una calor exagerada i on vam veure la final del mundial de rugby (pobres francesos, va ser la folie quan van guanyar contra nova zelanda als quarts de final i llavors van i perden contra anglaterra a la semi-final... i després perden contra argentina per quedar tercers... però crec que després de guanyar contra els all-blacks ja s'ho prenen com una gran fita :P)

doncs això, una nit una mica guiri però amb molt d'encant... apa irene, ja em pots posar algun altre comment al blog ara que he parlat de tu jejeje

16 d’octubre, 2007

je te tiens, tu me tiens, par la barbichette...

en premier lieu... presentació oficial de les meves colocs:

à gauche, la Margaux, amb qui viuré durant tot aquest any... wenu, és possible que marxi una temporada a Mèxic a partir del maig-juny, però ja es veurà. de moment fins llavors som colocs :)
à droite, la Marie, que de fet és la propietària del pis però que marxa a Marroc d'aquí a només 10 dies... snif snif.
de moment estem vivint les tres juntes, jo a l'habitació petita i elles comparteixen la gran, i és una colocation molt ben avinguda, tot s'ha de dir. la veritat és que ens ho passem bomba quan estem les tres juntes... ja sigui veient videos de zazon (http://zazon.canalblog.com/, només per a iniciats al francès, que si no no entendreu res), fent crêpes (dissabte passat vam fer sopar de crêpes amb més gent... no hi ha fotos pq la meva càmera està atontada i no funciona gaire bé :P però encara queda pasta de crêpes a la nevera pq ja ens n'hem afartat), o jugant a la barbichette...

i us preguntareu què és això de la barbichette... bé doncs primer la cançó:

je te tiens, tu me tiens
par la barbichette
le premier qui rira
aura une tapette


tot això no és res més que el joc del barba en tinc versió francesa (per als que no són família gonzález massot no sé si sabeu què és... si fos el cas... pregunteu!). i com que van insistir tant a ensenyar-me la cançó pq pugués jugar amb elles, al final jo tb vaig decidir que havien d'aprendre la versió catalana (sense cançó és més fàcil no riure!!!). però clar, dues franceses dient el barba en tinc sense saber fer les erres... vaja, que és impossible! no són capaces d'arribar ni al qui primer riurà xD

y para muestra, un botón:






doncs això, que entre pitus i flautes ens ho passem bé. però també tenim algun moment seriós... avui hem signat el contracte del pis, hem repassat totes les habitacions de la casa per escriure l'état des lieux i un inventari de tot el que hi ha, hem fet xecs de caution... vaja, que la paperassa ja està arreglada. ara només falten detalls tècnics com canviar els noms del rebut de la llum, del gas... aquestes coses. però vaja, que ja puc dir oficialment que ja tinc pis. amb contracte i tot. i si tot va bé a partir de desembre ajuda pel lloguer també jejeje

tan lents... i tan ràpids

és curiós com certes coses són realment lentes aquí... ja heu vist la meva història amb els bancs, tots els temes de buscar feina són realment lents (no sabeu com agraïria un infojobs a la francesa...), a correus sempre hi ha cua per tot...

en canvi, de tant en tant et trobes coses rapidíssimes. per exemple, aquest matí quan he sortit de casa la vorera del meu carrer era més aviat un fangar... fa uns dies hi havia unes tanques, però no semblava que hi estessin fent res. vaja, que no s'hi veia gent treballant, ni eines, ni màquines, res de res. i avui quan he tornat, voilà, la vorera està asfaltada. i no només això, fins i tot està totalment seca i ja s'hi pot caminar sense problemes.

qui els entengui...

15 d’octubre, 2007

burocràcia ve de bureau...

perdó pels (poc adeptes, tot s'ha de dir) seguidors d'aquest blog, però tb sou uns impacients... una fa el que pot, i aquests dies vaig una mica de bòlit.

avui estic contenta, finalment, després de gairebé dues setmanes d'haver obert el meu compte corrent francès, tinc targeta de dèbit i llibret de xecs!! això vol dir que finalment puc signar el meu contracte de lloguer, que finalment hauré de deixar de treure quantitats grans des del caixer per evitar comissions massa freqüents... i sobre tot, això vol dir que per fi tinc mòbil francès!!! hi he anat aquesta tarda, just després de passar per casa del Laurent (el noi que m'acollia al principi de viure aquí a París) i descobrir que havia arribat la carta amb el meu codi secret per la targeta. oléee.

però no era només això el que em feia falta: per fer un contracte de mòbil a frança cal:
- una pièce d'identité, és a dir dni o similar
- el RIB, és a dir un paperet on posa el teu número de compte. fins aquí tot normal
- però també cal: una carte bleue (targeta de dèbit/crèdit) o un xec tatxat per recomprovar que realment el compte és teu :P
- un contracte de lloguer d'un pis (cosa que encara no tinc) i una factura de la llum o del gas per recomprovar que realment hi vius
- en cas de no tenir contracte, cal una lettre d'attestation, és a dir una carta de la persona que t'allotgi testificant que vius a casa seva i des de quan, i el seu dni o similar...

no us sembla que és una mica massa? jo crec que a espanya fent una fotocòpia del dni i de la llibreta del banc ja n'hi ha prou... però vaja... què hi farem...

i vet-ho aquí el meu mòbil francès, un nokia 6300 pel mòdic preu d'1€ :) i de moment m'he fet un forfait de 2 hores, és a dir, amb el meu contracte tinc fins a 2 hores de conversa telefònica per mes... si passo d'aquestes dues hores ho pago una mica a preu d'or, a 34 cèntims el minut. ah, i com que tinc menys de 26 anys, de 20 a 24 hores i els caps de setmana tinc sms il·limitats... a frança, s'entén, no penseu que podré enviar-vos tots els sms que vulgui pq no és el cas :P

06 d’octubre, 2007

ikeá (2)

bé, ara sí que ja puc dir que he finalitzat el procés ikeá... ahir em van portar els mobles (portar: de l'ikeá a la porta de l'edifici, els 4 pisos te'ls empasses tu, pringada!) i... com ho diria... va ser un dia dur... mooolt dur...

primera part: jo havia de ser al pis nou entre les 12 i les 16 hores, pq era entre aquestes hores que m'havien de portar les coses de l'ikea. i jo que em dic a mi mateixa... ja que vas d'un pis a l'altre directament, aprofita i emporta't una de les dues maletes. i com que a la petita hi ha totes les coses q estic fent servir més... doncs em vaig endur la gran... 27 kilos de maleta... quasi res. fins a l'edifici, cap problema... vaig agafar la línia 2 del metro, vaig anar fins a stalingrad que és on hi ha les suuuuper escales (veure posts de l'any passat), on vaig decidir que passava de fer totes les escales... en vaig fer la meitat, vaig sortir al carrer i me'n vaig anar a buscar un bus, q els busos tenen menys escales :P del bus al pis, dues cantonades... i llavors... ueeee! 4 pisos, a peu, amb la maleteta de 27 kg, quasi res... això ja em va deixar tocada per tot el dia.

segona part: el sr. ikeá (léase el transportista) havia de venir entre les 12 i les 16... així que hi havia dues possibilitats:
- que arribés a les 12 en punt i que jo arribés amb retard (cosa que evidentment va passar... amb el maletorro què voleu), amb la qual cosa hi hagués hagut marrón
- que arribés just abans de les 4 de la tarda, quan les meves companyes de pis ja no hi serien, i em toqués a mi pujar-ho tot.
la segona opció va ser la q va passar... així que 16 quilos d'armari, 15 quilos de matalàs, 10 quilos de tauleta, l'alfombra (em reafirmo en el fet de dir-ne alfombra :P) que no recordo quant pesava i un nòrdic que em va demanar una de les companyes de pis... tot això, en 4 viatges de 4 pisos, amunt i avall, a 17 graons de mitjana per pis... 136 graons amb pesos variables. més la maleta d'abans, clar! les meves cames de moment no se n'han ressentit. els meus braços sí. tinc unes agujetes q m'han deixat els braços atontats, avui no tinc força per res...

tercera part: com que sóc prou massoka, després de la pallissa de pujar-ho tot, vaig decidir que era també el moment de muntar-ho tot.
primer, treure mobles que no es kedaran a l'habitació fora.
segon, passar l'aspiradora i treure una mica la pols.
tercer, muntar la tauleta (fàcil, fàcil... això va ser ràpid).
quart, cinquè, sisè, setè i vuitè; muntar l'armari. tots sabem que no sóc la persona més habilidosa del món... tampoc la menys habilidosa, tot s'ha de dir. muntar aquest armari va ser més complicat del que m'esperava, sobretot en el moment en què no era capaç de ficar un dels cargols al forat on tocava... és a dir... sí que el ficava, però hi havia un moment en què feia voltes i no entrava més... després de molt reflexionar-hi, em vaig acabar adonant de quin era el problema: una de les grapes dels prestatges (és a dir, algu que NO havia fet jo) estava mal posada! i si jo ficava el cargol al forat que els srs. ikeá havien fet, xocava contra la grapa i no podia avançar... total, jo que m'havia esforçat TANT a posar tots els cargols ben rectes, vaig acabar posant aquest ben tort perquè si no, no hi havia manera.
però al final em sento fins i tot una mica orgullosa de mi mateixa... l'armari és una estructura estable!!!!
novè, posar l'alfombra i la tauleta al seu lloc.
desè, desenrotllar el matalàs, posar-lo al seu lloc... i morir-hi a sobre!

quarta (i última) part: us semblarà una tonteria però després de tanta feina em vaig passar ben bé mitja hora admirant la meva futura habitació... i això q nkra no està acabada jeje.

fotos, pròximament :)

05 d’octubre, 2007

ikeá

què és el primer que fa qualsevol persona quan va a viure a un lloc nou? passar per l'ikea, évidemment. que pels francesos no és l'ikea sinó l'ikeá, així, amb accent a l'última síl·laba. així que jo que em trasllado al pis nou aquest finde, què és el que he fet avui? exacteeeee, anar a l'ikea. però la veritat és que aquest cop feia més il·lu, ahir vaig estar pensant com organitzaré el meu cuartu i tal... i wenu, si tot surt b, al final kdarà mig bé i tot jeje

bé, si us dic la veritat aquesta pressa per anar a l'ikea era més que res pq una de les coses que no inclou la meva habitació és el llit, i això sí que és una mica imprescindible, no? si no suposo q no m'hagués fet res esperar uns dies, però vaja, que ja m'ha anat bé, millor ara que no quan estigui en modo buscar feina a piñón.

bé, l'aventura ha començat quan m'he mirat com anar fins allà... conteu mitja hora de metro, 10 minuts caminant, i mitja hora més de RER (diguéssim que ve a ser com rodalies), i 10 minuts de bus. per què als senyors d'ikea mai se'ls acut que la gent q no té cotxe tb pot voler anar-hi? total, entre pitus i flautes, hora i mitja per arribar fins allà... però almenys ha estat productiu... (i aquí comença el meu primer post amb fotos d'aquest any!!!)

he comprat:
- un matalàs de 140x200 (d'això no val la pena posar foto, no? bue si us interessa, model sultan fängebo)

- un armari (o algu així... penderie en diuen akí... penderie... pendón... mira que és lleig el nom :P) mides: 50x110x196 (això del 196 no sé si creure-m'ho pq jo l'he vist muntat i no m'ha semblat tan alt...)
- una tauleta lack de 55x90x45 (ample x llarg x alt) de color negre-marró... bue, fosc.
- una alfombra (puristes de la llengua catalana feu com si no ho haguessiu llegit... a mi m'agrada dir alfombra :P) de la mateixa mida que el matalàs... de color blau marí... per posar-l'hi a sota... com que no tinc llit...

- una funda per nòrdic xula xula. com que ja m'he cansat del tema fotos, q amb el blogspot és namica pesat aket tema, us poso el link: http://www.ikea.com/fr/fr/catalog/products/00123181

- i altres cosetes que feien falta... tovalloles, penjadors, un parell de coixins, una lampareta per la tauleta de nit...

Bé, i ara la resposta al que tots deveu estar pensant des del principi d'aquest post: si era tan complicat anar a l'ikea, com carai t'ho has fet per tornar-ne amb tot això? wenu, doncs el tema és q tenen un servei de transport... que jo contava que m'ho portarien TOT al pis... vaja, al portal del pis, deixen molt clar que pujar-ho, ho puges tu. però no... només les coses "grans" (és a dir, el matalàs, l'armari, la tauleta i l'alfombra). la resta m'ha tocat a mi carregar-ho fins parís. això sí, ho he portat directament al futur pis, portar-ho on estic dormint ara per tornar a carregar-ho demà o demà passat... pa qué.

per cert, als ikea de parís fan pagar les bosses (tant les blaves grans com les de paper). a bcn també és així? a mi em sonava que no, però tb és veritat que fa anys que no hi vaig, a l'ikea a bcn...

bé, pròximament, fotos de tot plegat posat al seu lloc :)

co-location

Amics, amigues, família i altres coneixences; avís important: JA TINC PIS!!!!!! finalment sembla que les meves bones vibracions amb les noies del segon pis que vaig visitar eren encertades, així que ja m'han acceptat com a colocataire (nota de traductora: location=lloguer, colocation=compartir pis, colocataire doncs... vinga la lògica... companya de pis :P). és més, es veu que les pobres noies han tingut alguna experiència traumàtica amb això de buscar colocataire... i tenien por que jo trobés alguna altra cosa... així que no només m'han dit que sí que m'agafaven a mi bastant depressa, sinó que a més no cal que m'esperi a final de mes per entrar-hi!!! léase aquest cap de setmana em trasllado allà jejeje

cosa curiosa aquí a parís... suposo q tothom deu estar una mica rallat d'haver viscut amb gent amb qui no es portaven gaire b, així que tots procuren arribar a conèixer la persona que hi anirà a viure abans que hi visqui. pex, ahir vaig anar al meu futur pis pensant que seria una segona trobada pq havien de decidir entre unes quantes persones, quan en realitat era un anem a conèixer-nos millor... vaja, que em van convidar a sopar jeje

aaah, una altra bona notícia: la propietària (és a dir, una de les dues noies que hi ha al pis) ha decidit que com que la meva habitació és bastant més petita que l'altra, em mereixo pagar un lloguer més baix. o sigui que al final el tema m'ha sortit més que bé... dues companyes molt bona gent (q passarà a ser una sola companya a final d'octubre), un lloguer inferior al que m'esperava, bon rollu, l'escola de francès a dues cantonades de casa, dos cinemes fantàstics a 5 minuts de casa... em direu que no ho he fet bé, eh?

Quan ja estigui instal·lada ja penjaré fotos pq veieu qtal el pis... ah, sí, l'habitació no és gaire gran, però n'he vist de mooooolt més petites a Barcelona, i tinc una finestra q dona a un carrer tranquil (res de celobert amb gens de llum), tinc prou lloc per tenir-hi un llit doble, un armari, una calaixera i fins i tot una tauleta... i una saleta ben mona a compartir entre totes (tot un luxe tenir un menjador-sala a parís jeje)

30 de setembre, 2007

et voilà, paris i l'allotjament

cinquè dia a París, i encara no m'havia plantejat començar a escriure alguna cosa... en fi, normal suposo, he anat una mica de bòlit...

primer de res, el temps: avui per fi ha sortit el sol! però el primer dia va ser una mica traumàtic: passar de barcelona, amb una temperatura mitjana de 20 graus, a parís, que només arribar era pluja i fred, va ser un xoc total. per sort, ja he vist que no és que aquí ja hagués començat l'hivern, només era una mica de mala sort, comme d'habitude. per sort, tot i que sóc molt conscient que aquí arribarà a fer molt més fred que a bcn, també he vist que la tardor existeix, i que no passarem directament als 0ºC.

l'altre tema que ocupa la meva vida en aquests moments: allotjament. dimecres, el mateix dia que vaig arribar, ja vaig anar a veure una habitació en un pis compartit. pros: l'habitació era prou gran, la cuina estava en bones condicions, el labavo no era un niu de merda i hi havia wi-fi. contres: ni menjador ni sala ni cap zona en comú a part de la cuina i el lavabo... i que era lluny. lluny de casa els meus amics, lluny de les meves zones preferides de la ciutat, lluny de tot. i no és que vulgui viure al costat del louvre, no us penseu, però és q era una zona super morta, no hi havia res pel carrer a part de cases, ciutat dormitori total. de tota manera vaig dir que m'interessava, què voleu, era el primer pis que veia i tothom diu que és tan difícil trobar colocations a parís que vaig pensar que tampoc estava malament...

després van passar 2 dies sencers de trucar a mil pisos i passar-ho fatal pq m'agafessin el telèfon o em contestessin mails. aquí vaig començar a pensar que potser sí que és complicat trobar pis a París... però d'alguna manera, divendres a la tarda tot va començar a encaixar... i em vaig trobar amb 3 visites a 3 pisos diferents en poc més de 3 hores per a dissabte al migdia!!

els 3 pisos:

- el pis de les 15:00 --> de lluny el millor pis dels tres: dues habitacions molt grans, una sala immensa (tot això de les mides en estàndards parisins de gent jove, eh?), una cuina nova, ideal vaja... l'únic problema: el noi que hi viu tenia com 10 visites només dissabte, divendres ja n'havia fet com 10 més, i avui he vist que havia actualitzat el seu anunci per internet... vaja, que hi ha mooolta competència. a més va ser el tercer que vaig veure, i tinc la sensació que ja estava una mica cansada d'haver de presentar-me, així que potser no vaig ser tan encantadora com tots sabeu que sóc :P

- el pis de les 13:00. un pis petitó però amb encant. l'habitació feia uns 11m2, la sala era petitona però ben organitzada i la futura companya de pis és la nòvia de la propietària, que se'n va al marroc a final de mes... pros: al costat de la meva antiga escola de francès, així que si torno a anar a classe serà molt fàcil. més pros: cuina i calefacció de gas (=reducció de gastos), rentadora,
caution (és a dir, fiança) a donar en xec i que no cobraran a menys que sigui necessari. contres: no hi puc entrar a viure fins a finals d'octubre, i veure pis de les 14:00 :P

- el pis de les 14:00. de fet un pis buit que vaig anar a veure amb una altra noia que també està buscant pis com jo. acabat de pintar, uns mobles horribles (però hi ha un traster, que si acabéssim allà servirà per ficar-hi els mobles). a Batignolles, un dels meus barris preferits de parís... ideal per viure-hi. contres: 6 pisos sense ascensor, per anar a una habitació cal travessar l'altra (però hem decidit que si acabessim allà el menjador passaria a ser habitació i l'habitació del mig passaria a ser menjador...), com que no hi viu ningú (i suposo q els últims q hi van viure passaven namica del tema) l'estat de banyera, labavo, terres no és ideal, s'hi haurà de treballar... i gran inconvenient: no té rentadora :P . pros: és a Batignolles... té un pati fantàstic, molt bones vistes, un àtic així que menys gastos en cal·lefacció pq l'escalfor puja... i el gran pro: la noia amb qui vaig anar a veure el pis. com q jo no tenia gaire temps, vam quedar a la tarda per anar a prendre algu i al final vam estar juntes fins quarts de 12 de la nit... vaja, ens hi podríem entendre molt bé amb ella.

així doncs, ara tinc un gran dilema: plantejar-me anar a viure amb la noia, ja sigui en aquest pis o en un altre que hauríem de buscar, o anar al pis de les 13:00, que dissabte ja em van dir que tenia moltes possibilitats i avui m'han dit si hi puc tornar a anar dimecres per acabar de decidir...

idees? comentaris? consells? els espero... :P

24 de setembre, 2007

recommençons!

Després de mesos de fer-hi voltes, pensant si valia la pena reactivar aquest blog, he decidit que... ho provarem. malgrat messengers, malgrat skypes, malgrat googletalks, malgrat webcams i auriculars amb micro... malgrat els 8 milions de maneres que tindré d'ara endavant per comunicar-me amb tothom (telèfon tradicional a part jeje), i tot i que segurament no sóc la persona més inspirada a l'hora d'escriure posts, crec que val la pena tornar a intentar-ho. llàstima aquest ventall d'amics en múltiples llengües que tinc, seria tot molt més fàcil si tothom pogués llegir-ho en una sola llengua jeje o almenys pujaríem l'audiència!

Bé doncs, aquest sembla que serà el blog de parís, perquè el reengego just quan torno a la ciutat de les llums (toooma cliché!), de moment sense data de tornada, però ja aniré avisant de plans futurs... doncs això, em queden poc més de 24 hores abans de pujar a un tren amb destinació Gare d'Austerlitz, i d'allà a l'avenue des Ternes que és on viu l'amic que m'acollirà de moment (merci Laurent!!). Ja us aniré explicant què faig per allà, pel que sembla el més complicat serà trobar on viure -- pel que diuen, el suposadament ridícul mercat de lloguer espanyol és flors i violes en comparació amb la situació a París... clar que allà tb hi ha més demanda :P --, buscar feina ja sabem que per les noietes multilingües no és taaaan difícil.

Més notícies, rallades i paranoies, pròximament.