1. perquè és la primera incursió en el cinema "occidental" (léase americà) de Wong-Kar Wai. i si bé li falta la profunditat poètica de In the mood for love o 2046, segueix tenint un cert toc seu... a més, qui no es pregunta com un director que amb prou feines parla anglès ha dirigit una peli íntegrament en anglès?
2. per curiositat. norah jones, hiperconeguda com a cantant, fent d'actriu per primera vegada. i si bé podria donar molt més de sí, encara que en alguns moments es noti una mica de sobreactuació, segueix tenint una aura de naturalitat que li va molt bé al personatge
3. per la resta d'actors. un jude law que deixa d'anar superarreglat i superpentinat per aparèixer amb una barba de tres dies i més guapu i més "al natural" que mai. un david strathairn amb el paper més dramàtic i més colpidor de la peli. i dues actrius per qui tinc una certa devoció, natalie portman, que des de Beautiful girls i León, el profesional ha sabut anar reinventant-se, i rachel weisz, que em va acabar de convèncer a El jardinero fiel
4. per la fotografia. si bé no té res a veure amb les pel·lícules anteriors de Wong-kar Wai, es nota la mà d'un director de fotografia capaç de crear atmosferes pròpies: Darius Khondji, amb títols com La novena puerta, La intérprete, Belleza robada... o les ja mítiques (en aquest sentit) Delicatessen i La ciudad de los niños perdidos.
5. i un punt que no podia faltar: per la música. amb una cançó de la mateixa norah jones, passant per The greatest de cat power (jo i la meva devoció per cat power... encara recordo anar a NY i trobar un disc seu, que per aquells temps no eren fàcils de trobar a espanya, i comprant-lo sense pensar-m'ho dues vegades), amb cameo de la cantant inclòs en el seu paper de Katia; d'un trosset de la banda sonora de Diarios de motocicleta de Gustavo Santaolalla a trossets instrumentals de Ry Cooder... incloent-hi una versió del tema central de In the mood for love.
6. i última. perquè és una peli que parla d'amor de moltes formes diferents. i perquè siguem realistes, la irene i jo veient una peli així... al final l'únic que vols és anar a menjar un tros de pastís de blueberries (arándanos? aranyons? sense un diccionari castellà-català no sóc ningú :P) acompanyat de gelat i veure si tens la sort de trobar un jude law amb barba de tres dies que te'l serveixi...
2 comentaris:
Me l'apunto, tot i nomes he vist 2046 del director i mes aviat no em va agradar. Tot sigui per la Natalie i la Rachel :P
Quan torneu?? Digali a la irene que escrigui dues ralles al blog, q ja esta be com el te abandonat... us vull veure aquestes festes per aqui!
llegir tot el bloc, bastant bo
Publica un comentari a l'entrada