ja ho sé, ja ho sé, si a mi em costa fer entrades al blog, a vosaltres us costa 5 vegades més escriure un comentari... però aquest cop no teniu excusa. aquest cop, l'entrada és una crida oberta a quantes més respostes millor. si en poden ser unes quantes per cap, mejor que mejor.
us explico: entre la falta de temps des que he començat la feina nova (que suposo que no n'hi ha per tant però no sé, de moment tinc sensació d'anar molt de cul) i la poca inspiració, les meves habilitats culinàries s'estan quedant en res. dit d'una altra manera, al principi de ser aquí, almenys hi posava una mica de creativitat en això de la cuina diària: m'inventava salses per la pasta i feia històries amb la verdura per menjar-ne més i coses així. però la creativitat s'ha acabat, i n'estic farta de menjar sempre igual.
per tant, SOL·LICITO que em doneu un cop de mà amb aquestes coses: que aporteu receptes ja sigui fàcils i ràpides per fer al vespre (l'opció verdura bullida i tros de carn a la planxa ja està molt vista, alguna cosa una mica més creativa sisplau) o bé àpats aptes per ficar en un tupper que em pugui endur a la feina pel dia següent (mama, estaria bé que m'expliquessis, de forma detallada, com fer un bon estofat amb patatetes i tal...). si no, una altra opció seria enviar-me un exemplar de cuina per solters o algun llibre similar jeje
coses que no cal que suggeriu (perquè ja me'n surto sola): truites en general, arròs negre (merci antònia! encara no ho he provat però no trigaré), coses amb peix (perquè el pressupost és limitat, i aquí el peix és molt car).
allez, a pensar! (i a col·laborar)
25 de febrer, 2008
existeixo!
petita nota informativa: després de tenir mil problemes per fer-me el número de seguretat social (i encara no hem acabat amb això... el culebrón continua!), després de refer la meva targeta pel cinema després del robatori i que encara no hagi arribat, després de veure que és impossible refer un dni i un carnet de conduir quan estàs a l'estranger... coi, ja començava a pensar que sóc invisible! que m'estic esvaint! que ningú m'estima! snif.
però no, avui he constatat que continuo existint. que almenys en alguna administració continuen tenint-me en compte. avui he rebut els papers del cens electoral per poder votar per correu. i no veieu quin alleujament, soulagement total. almenys continuo sent ciutadana, encara que no sigui per tot. ufffffff!
però no, avui he constatat que continuo existint. que almenys en alguna administració continuen tenint-me en compte. avui he rebut els papers del cens electoral per poder votar per correu. i no veieu quin alleujament, soulagement total. almenys continuo sent ciutadana, encara que no sigui per tot. ufffffff!
13 de febrer, 2008
blanca mestressa de casa
títol una mica relatiu, perquè ara que tinc una feina una mica més estable, també tinc menys hores per fer aquestes coses... però déu n'hi do.
primer era rentar els plats, els fogons, tota la cuina. això ho tenia ja bastant assumit des del principi, amb això m'hi porto prou bé (menys quan la margaux es posa a fer vaga de rentar plats... i jo em poso en plan si tu no rentes els teus plats jo no penso rentar res... i wenu, en aquests casos hi ha acumulacions, però no treiem gaire el tema que encara acabarem malament).
evidentment, el tema rentadora també estava prou assumit... cada 10 dies (menys no, perquè fer rentadora més sovint i deixar-la mig buida em sembla poc ecològic; més no, perquè llavors comença a escassejar la roba i a sobre no tinc prou lloc per estendre-la).
després van començar els arranques. ui, aquest forn no està gaire net... i passar dues hores netejant el forn per dins, i despés seguir amb el microones, i acabar rascant tots els raconets de la cuina on s'acumula merda que normalment no veus. o ai, es veu molt la calç a la dutxa... viacal, esponja, i fregar una bona estona, i seguir amb la pica, el mirall, els armaris, tot como los chorros del oro.
però ara ja he arribat a un nivell superior... mama, això va per tu: em faig les vores dels pantalons! i no a lu ràpid i cutre, i no comprant una d'aquelles històries que ho escalfes amb la planxa i llavors s'enganxa... nono, fer les vores de veritat, tallant el que sobra i fent una vora i embastant i llavors cosint bé perquè no es vegi. i això amb uns pantalons rectes encara ho vaig fer prou ràpid, però també ho he fet amb uns pantalons una mica acampanats, bastant amples de baix, i m'hi vaig passar, literalment, un dia sencer.
dit d'una altra manera: mama, ara mateix et comprenc finalment, ara entenc perquè t'agrada tan poc fer les vores dels pantalons!! i malgrat tot, continuaré fent-ho, tot sigui per evitar-me uns euros.
pd: comentaris de la margaux veient com passava hores per fer una vora... primer en plan "encara no has acabat", després veient tots els passos "sí que és complicat fer això", i veient el resultat final: "tu es hyper douée!!", alguna cosa així com "en saps molt". si no fos perquè això mateix m'ho va dir el primer cop que em va veure fregar el terra de la cuina...
primer era rentar els plats, els fogons, tota la cuina. això ho tenia ja bastant assumit des del principi, amb això m'hi porto prou bé (menys quan la margaux es posa a fer vaga de rentar plats... i jo em poso en plan si tu no rentes els teus plats jo no penso rentar res... i wenu, en aquests casos hi ha acumulacions, però no treiem gaire el tema que encara acabarem malament).
evidentment, el tema rentadora també estava prou assumit... cada 10 dies (menys no, perquè fer rentadora més sovint i deixar-la mig buida em sembla poc ecològic; més no, perquè llavors comença a escassejar la roba i a sobre no tinc prou lloc per estendre-la).
després van començar els arranques. ui, aquest forn no està gaire net... i passar dues hores netejant el forn per dins, i despés seguir amb el microones, i acabar rascant tots els raconets de la cuina on s'acumula merda que normalment no veus. o ai, es veu molt la calç a la dutxa... viacal, esponja, i fregar una bona estona, i seguir amb la pica, el mirall, els armaris, tot como los chorros del oro.
però ara ja he arribat a un nivell superior... mama, això va per tu: em faig les vores dels pantalons! i no a lu ràpid i cutre, i no comprant una d'aquelles històries que ho escalfes amb la planxa i llavors s'enganxa... nono, fer les vores de veritat, tallant el que sobra i fent una vora i embastant i llavors cosint bé perquè no es vegi. i això amb uns pantalons rectes encara ho vaig fer prou ràpid, però també ho he fet amb uns pantalons una mica acampanats, bastant amples de baix, i m'hi vaig passar, literalment, un dia sencer.
dit d'una altra manera: mama, ara mateix et comprenc finalment, ara entenc perquè t'agrada tan poc fer les vores dels pantalons!! i malgrat tot, continuaré fent-ho, tot sigui per evitar-me uns euros.
pd: comentaris de la margaux veient com passava hores per fer una vora... primer en plan "encara no has acabat", després veient tots els passos "sí que és complicat fer això", i veient el resultat final: "tu es hyper douée!!", alguna cosa així com "en saps molt". si no fos perquè això mateix m'ho va dir el primer cop que em va veure fregar el terra de la cuina...
10 de febrer, 2008
soleil!
l'estiuet de sant martí ha arribat a parís. no, mentida, no és l'estiuet de sant martí perquè no és l'època, però ve a ser el mateix: fa 3 dies que fa sol! un sol de veritat! és gairebé com l'hivern de barcelona, només fa una mica més de fred...
i de sobte, tothom és al carrer. sembla que tothom vol absorbir els poquets rajos de sol que ens arriben. a la défense, a l'hora de dinar, tothom es situa estratègicament a les zones de sol que es creen entre les ombres dels gratacels. un dissabte, al migdia, passes per davant del parc des buttes-chaumont (a 10 minuts de casa meva) i veus que tothom ha tret a passejar els nens, els gossos, o la seva pròpia persona. dissabte també, t'acostes a la zona de la cité (la twei i en rudolph, amb les dues nenes petites, han passat per parís aquest cap de setmana) i t'adones que tots els turistes somriuen sense saber gaire bé per què...
i quan ets una persona del sud d'europa vivint a parís, aquests moments són els que més s'agraeixen! de sobte, parís és molt més bonica... i a més del sol, al vespre encara hi ha restes de llum que creen moments màgics. per exemple, divendres al vespre, surts de treballar a les 6. travesses el centre comercial com de costum, per anar més ràpid cap al metro, perquè estàs cansada i amb ganes d'arribar a casa. i quan surts del centre comercial, en els trenta segons que normalment trigues a travessar el parvis de la défense, et gires cap a la grande arche... i oh. el sol ponent-se darrere l'arche, tots els tons entre el blau marí nit i el vermell posta de sol. i quatre turistes espanyols comentant que a parís també fa sol. en aquest moment se't passa el cansament i penses que potser en comptes d'anar a casa directament i tirar-te al sofà trucaràs uns quants amics per anar a fer un volt.
el mateix vespre, quan ja se t'ha passat el cansament però encara vas cap a casa per treure't el traje d'una vegada i posar-te unes sabates còmodes abans de trobar-te amb tothom, decideixes aturar-te al cinema que està a dues parades de metro de casa, a veure què passa amb la targeta UGC que et van robar i de la qual te n'han d'enviar una còpia (t'havien dit una setmana, ja en fa dues, en això paris no canvia). decideixes que aprofitant aquesta atmosfera tan clara que s'ha creat a causa del sol de tot el dia, tornaràs fins a casa caminant. i travesses el canal per un dels mil ponts, justament pel més alt de tot aquest trosset. i bum! imatge mental gravada per sempre: el canal reflectint les llums dels cinemes a banda i banda, els edificis, la gent que es passeja i la barqueta que travessa. al mig del cel clar, una lluna prima a punt d'acabar el seu cicle i convertir-se en lluna nova. i més enllà, per primer cop des que vius en aquesta zona, t'adones que es veu la torre eiffel! un trosset de torre fent pampallugues perquè passen pocs minuts de les 7, i a les hores en punt toquen pampallugues.
i així tots els habitants de parís s'enamoren una mica més de la ciutat, perquè, siguem realistes, tanta pluja no agrada a ningú, i quan tots n'estàvem una mica farts, arriba això... ja tinc ganes que arribi la primavera, l'època dels pique-niques a tots els parcs, per acabar d'omplir-me d'energia com he fet aquests tres dies.
i de sobte, tothom és al carrer. sembla que tothom vol absorbir els poquets rajos de sol que ens arriben. a la défense, a l'hora de dinar, tothom es situa estratègicament a les zones de sol que es creen entre les ombres dels gratacels. un dissabte, al migdia, passes per davant del parc des buttes-chaumont (a 10 minuts de casa meva) i veus que tothom ha tret a passejar els nens, els gossos, o la seva pròpia persona. dissabte també, t'acostes a la zona de la cité (la twei i en rudolph, amb les dues nenes petites, han passat per parís aquest cap de setmana) i t'adones que tots els turistes somriuen sense saber gaire bé per què...
i quan ets una persona del sud d'europa vivint a parís, aquests moments són els que més s'agraeixen! de sobte, parís és molt més bonica... i a més del sol, al vespre encara hi ha restes de llum que creen moments màgics. per exemple, divendres al vespre, surts de treballar a les 6. travesses el centre comercial com de costum, per anar més ràpid cap al metro, perquè estàs cansada i amb ganes d'arribar a casa. i quan surts del centre comercial, en els trenta segons que normalment trigues a travessar el parvis de la défense, et gires cap a la grande arche... i oh. el sol ponent-se darrere l'arche, tots els tons entre el blau marí nit i el vermell posta de sol. i quatre turistes espanyols comentant que a parís també fa sol. en aquest moment se't passa el cansament i penses que potser en comptes d'anar a casa directament i tirar-te al sofà trucaràs uns quants amics per anar a fer un volt.
el mateix vespre, quan ja se t'ha passat el cansament però encara vas cap a casa per treure't el traje d'una vegada i posar-te unes sabates còmodes abans de trobar-te amb tothom, decideixes aturar-te al cinema que està a dues parades de metro de casa, a veure què passa amb la targeta UGC que et van robar i de la qual te n'han d'enviar una còpia (t'havien dit una setmana, ja en fa dues, en això paris no canvia). decideixes que aprofitant aquesta atmosfera tan clara que s'ha creat a causa del sol de tot el dia, tornaràs fins a casa caminant. i travesses el canal per un dels mil ponts, justament pel més alt de tot aquest trosset. i bum! imatge mental gravada per sempre: el canal reflectint les llums dels cinemes a banda i banda, els edificis, la gent que es passeja i la barqueta que travessa. al mig del cel clar, una lluna prima a punt d'acabar el seu cicle i convertir-se en lluna nova. i més enllà, per primer cop des que vius en aquesta zona, t'adones que es veu la torre eiffel! un trosset de torre fent pampallugues perquè passen pocs minuts de les 7, i a les hores en punt toquen pampallugues.
i així tots els habitants de parís s'enamoren una mica més de la ciutat, perquè, siguem realistes, tanta pluja no agrada a ningú, i quan tots n'estàvem una mica farts, arriba això... ja tinc ganes que arribi la primavera, l'època dels pique-niques a tots els parcs, per acabar d'omplir-me d'energia com he fet aquests tres dies.
03 de febrer, 2008
la ville des lumières
abans de nadal, a causa de les meves "dificultats econòmiques" i pensant en el fet que no em podia permetre portar regals per tothom, vaig anar diversos dies a fer fotos de paris amb les llums de nadal. la idea era fer-vos a tots un regal en plan targeta-llibret (molt típic de la família gonzález massot) ensenyant-vos que, si es diu que parís és la ciutat de les llums, és per una raó. i si és just abans de nadal, la cosa es multiplica per cinc.
evidentment, quan vaig arribar a castellar em vaig adonar que m'havia deixat el meu USB amb totes les fotos a parís... tanta preparació per res. així que per compensar una mica, us en poso unes quantes aquí.
primer, per començar, les galeries lafayette. no sé si el tema de fer les grans façanes de llums per nadal va començar aquí o harrod's a londres. en qualsevol cas estic convençuda que el corte inglés va copiar la idea de manera descarada... però més hortera :P
segona parada, això es pot veure tot l'any, però fa nadal de tota manera... i així justifico la torre eiffel kitsch dels avis.
les champs elysées des de l'alçada de la parada de metro georges V... amb l'arc de triomf al fons. cada any el moment d'encendre dels llums als camps elisis és una cerimònia que molta gent va a veure. sempre és una persona famosa qui els fa encendre. aquest any era la vanessa paradis, la famosa. i nosaltres vam anar-hi per veure-ho. vam estar-nos-hi més d'una hora passant fred, imagino perquè no ens vam enterar prou bé de l'hora. total, al final mig congelats vam anar a fer un cafè. i quan vam sortir els llums ja estaven encesos...
més camps elisis, aquest cop des de concorde. és a dir, els camps elisis sencers, encara amb l'arc de triomf al fons. gairebé dos quilòmetres de llumetes... ja veieu que vaig arriscar la meva vida diverses vegades per fer les fotos :P
i encara els camps elisis, ja sé que insisteixo molt amb el tema però aquesta foto m'agrada :P
apa, per veure de veritat totes les llums de la ville des lumières caldrà que vingueu a veure'm...
evidentment, quan vaig arribar a castellar em vaig adonar que m'havia deixat el meu USB amb totes les fotos a parís... tanta preparació per res. així que per compensar una mica, us en poso unes quantes aquí.
primer, per començar, les galeries lafayette. no sé si el tema de fer les grans façanes de llums per nadal va començar aquí o harrod's a londres. en qualsevol cas estic convençuda que el corte inglés va copiar la idea de manera descarada... però més hortera :P
segona parada, això es pot veure tot l'any, però fa nadal de tota manera... i així justifico la torre eiffel kitsch dels avis.
les champs elysées des de l'alçada de la parada de metro georges V... amb l'arc de triomf al fons. cada any el moment d'encendre dels llums als camps elisis és una cerimònia que molta gent va a veure. sempre és una persona famosa qui els fa encendre. aquest any era la vanessa paradis, la famosa. i nosaltres vam anar-hi per veure-ho. vam estar-nos-hi més d'una hora passant fred, imagino perquè no ens vam enterar prou bé de l'hora. total, al final mig congelats vam anar a fer un cafè. i quan vam sortir els llums ja estaven encesos...
més camps elisis, aquest cop des de concorde. és a dir, els camps elisis sencers, encara amb l'arc de triomf al fons. gairebé dos quilòmetres de llumetes... ja veieu que vaig arriscar la meva vida diverses vegades per fer les fotos :P
i encara els camps elisis, ja sé que insisteixo molt amb el tema però aquesta foto m'agrada :P
apa, per veure de veritat totes les llums de la ville des lumières caldrà que vingueu a veure'm...
le retour... ?
després de més d'un mes i mig de no escriure, i de rebre diverses queixes al respecte, he pensat que potser calia recomençar. no sé com enfocaré tot el tema del blog a partir d'ara, perquè cada vegada es fa més dur trobar temes que no siguin "avui he anat a treballar" i "acabo de sopar".
primer de res, canvi de feina. he deixat la feina a la gare de l'est per començar a treballar a la défense, cosa que m'ha resultat relativament dura perquè a la feina de gare de l'est hi havia molt bon ambient i molt bona. per sort, tinc una colla de companys que han insistit a seguir veient-nos malgrat no treballar junts... wai, no? jeje i també el jefe m'ha dit que si la nova feina no anava bé podia tornar a gare de l'est quan vulgués. és a dir, tot ha acabat prou bé.
i la feina nova, doncs això, a la défense, el districte de negocis de paris (tot i que tècnicament és fora de paris), amb els seus gratacels i tal... treballo com a hotesse d'accueil, és a dir, recepcionista, del pis de direcció d'una empresa que es diu SCOR. tot just fa una setmana q sóc allà però, per sort, ja tinc certa autonomia de moviment i he deixat de tenir la meva supervisora mirant-me el clatell tot el dia. i dic per sort perquè és una tia una mica rara... amb certes manies que m'atreviria a dir que són més obsessivo-compulsives que no pas simplement ganes de treballar bé.
a part dels temes laborals, durant aquest mes de gener hi ha hagut una gran notícia chez nous: per fi tenim internet. per fi podem deixar de robar la connexió del veí i haver de dependre del fet que el seu router funcionés. i per fi, també, tenim telèfon. amb trucades a fixos internacionals gratis. dit d'una altra manera: si teniu ganes q us truqui, doneu-me un número de telèfon fix on poder localitzar-vos.
d'altres novetats... no gaires. parís continua tan burocràtic com sempre... aquest mes he anat a la seguretat social unes vint vegades, i finalment he aconseguit fer la solicitud per tenir un número. m'han dit que trigarà un mes més o menys. coneixent-los, serà un mes i mig mínim.
uhm... també a principis de gener em vaig fer una targeta UGC, és a dir, una targeta que em costa menys de 20€ al mes i que em permet anar al cinema tantes vegades com vulgui. i l'estava amortitzant molt bé, anant una o dues vegades per setmana al cine, fins que dissabte passat em van robar el bolso en un bar. olé. evidentment el més greu no era la targeta UGC, el més greu va ser la targeta de crèdit i el mòbil, el DNI i el carnet de conduir, la targeta de seguretat social europea... al lladre no crec q li sortís gaire a compte, la targeta de crèdit la vaig bloquejar de seguida, i a dins el bolso hi havia uns 7 o 8 euros... així q al final a part del mòbil poca cosa més de valor.
i així, de mica en mica, segueix la meva vida a parís. més rutinària que abans, però també més estable.
ah, de tant en tant, quan penso en el blog, penso en coses q estaria bé posar-hi... però són coses tontes que mai recordo quan poso davant l'ordinador. per exemple, de tant en tant penso en paraules o expressions que m'agraden i que m'agradaria posar aquí, almenys com a petites curiositats o com a diferències culturals... tonteries, vaja, és pura deformació professional.
per exemple, una de les meves paraules preferides en francès, grignoter, que vol dir picar alguna cosa, en el sentit de no menjar un àpat sinó remirar als armaris i menjar quatre coses que hi trobis.
un altre exemple: en francès, per "tirar la toalla", es va servir "jeter l'éponge", literalment "llençar l'esponja". com que aquesta frase té origen en el món de la boxa, ja em teniu menjant-me el tarro pensant si és que els boxadors francesos feien/fan servir una esponja en comptes d'una tovallola per eixugar-se entre assalt i assalt... el fet de sentir aquesta expressió 3 o 4 vegades en dos dies alhora que estàs rellegint city de l'alessandro baricco va fer que m'obsessionés una mica amb aquesta tonteria... per cert, els que no l'hagueu llegit, us recomano que ho feu (edu: estic començant el nou del baricco q em vas deixar, el proper cop que vingui a barcelona te'l torno, promès). bé, tot això per acabar fent una petita recerca i trobar que de fet éponge també vol dir tovallola. així que qui pensi que no estic aprenent prou francès perquè no vaig a classes ja pot veure que la meva naturalesa curiosa em permet aprendre coses malgrat tot...
bé, ja està fet, un post explicant una mica les meves històries des de nadal perquè pugueu seguir una mica la meva vida... a partir d'ara espero escriure una mica més. però ja em comprendreu si us dic que fer un blog quan no hi ha gaire feedback, quan sembla q ningú s'ho estigui llegint, no és l'activitat que més ve de gust fer quan tornes de la feina. dit d'una altra manera, si em feu saber que esteu llegint i comenteu coses potser costarà menys que escrigui més sovint...
allez, fins aviat, espero.
primer de res, canvi de feina. he deixat la feina a la gare de l'est per començar a treballar a la défense, cosa que m'ha resultat relativament dura perquè a la feina de gare de l'est hi havia molt bon ambient i molt bona. per sort, tinc una colla de companys que han insistit a seguir veient-nos malgrat no treballar junts... wai, no? jeje i també el jefe m'ha dit que si la nova feina no anava bé podia tornar a gare de l'est quan vulgués. és a dir, tot ha acabat prou bé.
i la feina nova, doncs això, a la défense, el districte de negocis de paris (tot i que tècnicament és fora de paris), amb els seus gratacels i tal... treballo com a hotesse d'accueil, és a dir, recepcionista, del pis de direcció d'una empresa que es diu SCOR. tot just fa una setmana q sóc allà però, per sort, ja tinc certa autonomia de moviment i he deixat de tenir la meva supervisora mirant-me el clatell tot el dia. i dic per sort perquè és una tia una mica rara... amb certes manies que m'atreviria a dir que són més obsessivo-compulsives que no pas simplement ganes de treballar bé.
a part dels temes laborals, durant aquest mes de gener hi ha hagut una gran notícia chez nous: per fi tenim internet. per fi podem deixar de robar la connexió del veí i haver de dependre del fet que el seu router funcionés. i per fi, també, tenim telèfon. amb trucades a fixos internacionals gratis. dit d'una altra manera: si teniu ganes q us truqui, doneu-me un número de telèfon fix on poder localitzar-vos.
d'altres novetats... no gaires. parís continua tan burocràtic com sempre... aquest mes he anat a la seguretat social unes vint vegades, i finalment he aconseguit fer la solicitud per tenir un número. m'han dit que trigarà un mes més o menys. coneixent-los, serà un mes i mig mínim.
uhm... també a principis de gener em vaig fer una targeta UGC, és a dir, una targeta que em costa menys de 20€ al mes i que em permet anar al cinema tantes vegades com vulgui. i l'estava amortitzant molt bé, anant una o dues vegades per setmana al cine, fins que dissabte passat em van robar el bolso en un bar. olé. evidentment el més greu no era la targeta UGC, el més greu va ser la targeta de crèdit i el mòbil, el DNI i el carnet de conduir, la targeta de seguretat social europea... al lladre no crec q li sortís gaire a compte, la targeta de crèdit la vaig bloquejar de seguida, i a dins el bolso hi havia uns 7 o 8 euros... així q al final a part del mòbil poca cosa més de valor.
i així, de mica en mica, segueix la meva vida a parís. més rutinària que abans, però també més estable.
ah, de tant en tant, quan penso en el blog, penso en coses q estaria bé posar-hi... però són coses tontes que mai recordo quan poso davant l'ordinador. per exemple, de tant en tant penso en paraules o expressions que m'agraden i que m'agradaria posar aquí, almenys com a petites curiositats o com a diferències culturals... tonteries, vaja, és pura deformació professional.
per exemple, una de les meves paraules preferides en francès, grignoter, que vol dir picar alguna cosa, en el sentit de no menjar un àpat sinó remirar als armaris i menjar quatre coses que hi trobis.
un altre exemple: en francès, per "tirar la toalla", es va servir "jeter l'éponge", literalment "llençar l'esponja". com que aquesta frase té origen en el món de la boxa, ja em teniu menjant-me el tarro pensant si és que els boxadors francesos feien/fan servir una esponja en comptes d'una tovallola per eixugar-se entre assalt i assalt... el fet de sentir aquesta expressió 3 o 4 vegades en dos dies alhora que estàs rellegint city de l'alessandro baricco va fer que m'obsessionés una mica amb aquesta tonteria... per cert, els que no l'hagueu llegit, us recomano que ho feu (edu: estic començant el nou del baricco q em vas deixar, el proper cop que vingui a barcelona te'l torno, promès). bé, tot això per acabar fent una petita recerca i trobar que de fet éponge també vol dir tovallola. així que qui pensi que no estic aprenent prou francès perquè no vaig a classes ja pot veure que la meva naturalesa curiosa em permet aprendre coses malgrat tot...
bé, ja està fet, un post explicant una mica les meves històries des de nadal perquè pugueu seguir una mica la meva vida... a partir d'ara espero escriure una mica més. però ja em comprendreu si us dic que fer un blog quan no hi ha gaire feedback, quan sembla q ningú s'ho estigui llegint, no és l'activitat que més ve de gust fer quan tornes de la feina. dit d'una altra manera, si em feu saber que esteu llegint i comenteu coses potser costarà menys que escrigui més sovint...
allez, fins aviat, espero.
12 de desembre, 2007
blanca y su walkie-talkie
tinc feina. per fi una feina una mica estable. estable en aquest cas vol dir que tinc contracte fins al 6 de gener. possibilitats de seguir després d'aquesta data: és possible. però crec que més aviat intentaré trobar alguna altra cosa...
la feina: treballo a la gare de l'est, una de les grans estacions de parís (juntament amb austerlitz, gare de lyon, gare montparnasse, gare du nord i gare saint lazare). la meva feina consisteix a oferir "serveis al viatger". i això implica diverses coses...
de moment el que més he fet és assistència a viatgers amb minusvalies, és a dir, acompanyar-los fins al seu tren (o anar-los a buscar al tren amb què arriben), ja sigui perquè són cecs, o perquè van amb cadira de rodes, o perquè són grans i necessiten que els portem en cadira de rodes (nostra) fins la parada de taxis. això implica un bon domini de les plataformes per pujar cadires de rodes al tren... cosa que no té gaire secret. i per sort són plataformes prou lleugeres perquè sigui fàcil moure-les per les andanes.
a més d'això, de tant en tant també em toca estar a objectes perduts (que, curiosament, en francès es diu objectes trobats, objets trouvés). no té gaire secret... cosa curiosa (i que espero que a espanya no sigui igual): per recuperar un objecte has de pagar 9€!!!
i tot això és prou agradable... el pitjor que et pot tocar (i que a mi ja m'ha tocat un cop) és organitzar la parada de taxis. això només es fa els divendres i diumenges al vespre. a mi em va tocar diumenge passat... hi vaig estar dues hores... feia fred, plovia, jo estava just al límit del porxo (léase gotarrons caient directes al cap), i tothom estava de mal humor. a sobre, encara no tinc totes les peces de l'uniforme... just el q em falta és la jaqueta impermeable. així q la meva jaqueta era ben permeable. al cap de dues hores estava completament xopa...
i això, de moment anar fent. són horaris que van canviant, però el q està bé és que són 4 dies per setmana. això sí, aquests 4 dies fas 8:45hores de feina, així al final de la setmana són 35... i amb horaris variables: tan aviat em toca començar a les 6 del matí com acabar a les 12 de la nit. per això dic que buscaré alguna altra cosa, perquè aquest liu d'horaris és una mica pesadot...
pd: me n'oblidava! una de les coses més "divertides" d'aquesta feina és que vaig tot el dia amb el walkie talkie... no sé per què em serveix, quan em criden perllà mai me n'entero :P però al menys ja tinc après que he de començar dient "blanca à modibo" o "blanca à anibal" o "blanca à sébastien" cada vegada que he de confirmar que he deixat la persona al tren :P
la feina: treballo a la gare de l'est, una de les grans estacions de parís (juntament amb austerlitz, gare de lyon, gare montparnasse, gare du nord i gare saint lazare). la meva feina consisteix a oferir "serveis al viatger". i això implica diverses coses...
de moment el que més he fet és assistència a viatgers amb minusvalies, és a dir, acompanyar-los fins al seu tren (o anar-los a buscar al tren amb què arriben), ja sigui perquè són cecs, o perquè van amb cadira de rodes, o perquè són grans i necessiten que els portem en cadira de rodes (nostra) fins la parada de taxis. això implica un bon domini de les plataformes per pujar cadires de rodes al tren... cosa que no té gaire secret. i per sort són plataformes prou lleugeres perquè sigui fàcil moure-les per les andanes.
a més d'això, de tant en tant també em toca estar a objectes perduts (que, curiosament, en francès es diu objectes trobats, objets trouvés). no té gaire secret... cosa curiosa (i que espero que a espanya no sigui igual): per recuperar un objecte has de pagar 9€!!!
i tot això és prou agradable... el pitjor que et pot tocar (i que a mi ja m'ha tocat un cop) és organitzar la parada de taxis. això només es fa els divendres i diumenges al vespre. a mi em va tocar diumenge passat... hi vaig estar dues hores... feia fred, plovia, jo estava just al límit del porxo (léase gotarrons caient directes al cap), i tothom estava de mal humor. a sobre, encara no tinc totes les peces de l'uniforme... just el q em falta és la jaqueta impermeable. així q la meva jaqueta era ben permeable. al cap de dues hores estava completament xopa...
i això, de moment anar fent. són horaris que van canviant, però el q està bé és que són 4 dies per setmana. això sí, aquests 4 dies fas 8:45hores de feina, així al final de la setmana són 35... i amb horaris variables: tan aviat em toca començar a les 6 del matí com acabar a les 12 de la nit. per això dic que buscaré alguna altra cosa, perquè aquest liu d'horaris és una mica pesadot...
pd: me n'oblidava! una de les coses més "divertides" d'aquesta feina és que vaig tot el dia amb el walkie talkie... no sé per què em serveix, quan em criden perllà mai me n'entero :P però al menys ja tinc après que he de començar dient "blanca à modibo" o "blanca à anibal" o "blanca à sébastien" cada vegada que he de confirmar que he deixat la persona al tren :P
11 de desembre, 2007
vuelveee a casa vuelveeee
després d'uns quants dies anant de bòlit finalment puc anunciar que torno a casa per nadal, iuju!
arribaré el 24 al vespre amb vueling i tornaré el 28 al matí amb ryanair, així que encara he tingut sort i no serà una visita tan relámpago com em pensava...
voluntaris per venir a buscar-me i a portar-me a l'aeroport?
arribaré el 24 al vespre amb vueling i tornaré el 28 al matí amb ryanair, així que encara he tingut sort i no serà una visita tan relámpago com em pensava...
voluntaris per venir a buscar-me i a portar-me a l'aeroport?
10 de desembre, 2007
raons per veure my blueberry nights
1. perquè és la primera incursió en el cinema "occidental" (léase americà) de Wong-Kar Wai. i si bé li falta la profunditat poètica de In the mood for love o 2046, segueix tenint un cert toc seu... a més, qui no es pregunta com un director que amb prou feines parla anglès ha dirigit una peli íntegrament en anglès?
2. per curiositat. norah jones, hiperconeguda com a cantant, fent d'actriu per primera vegada. i si bé podria donar molt més de sí, encara que en alguns moments es noti una mica de sobreactuació, segueix tenint una aura de naturalitat que li va molt bé al personatge
3. per la resta d'actors. un jude law que deixa d'anar superarreglat i superpentinat per aparèixer amb una barba de tres dies i més guapu i més "al natural" que mai. un david strathairn amb el paper més dramàtic i més colpidor de la peli. i dues actrius per qui tinc una certa devoció, natalie portman, que des de Beautiful girls i León, el profesional ha sabut anar reinventant-se, i rachel weisz, que em va acabar de convèncer a El jardinero fiel
4. per la fotografia. si bé no té res a veure amb les pel·lícules anteriors de Wong-kar Wai, es nota la mà d'un director de fotografia capaç de crear atmosferes pròpies: Darius Khondji, amb títols com La novena puerta, La intérprete, Belleza robada... o les ja mítiques (en aquest sentit) Delicatessen i La ciudad de los niños perdidos.
5. i un punt que no podia faltar: per la música. amb una cançó de la mateixa norah jones, passant per The greatest de cat power (jo i la meva devoció per cat power... encara recordo anar a NY i trobar un disc seu, que per aquells temps no eren fàcils de trobar a espanya, i comprant-lo sense pensar-m'ho dues vegades), amb cameo de la cantant inclòs en el seu paper de Katia; d'un trosset de la banda sonora de Diarios de motocicleta de Gustavo Santaolalla a trossets instrumentals de Ry Cooder... incloent-hi una versió del tema central de In the mood for love.
6. i última. perquè és una peli que parla d'amor de moltes formes diferents. i perquè siguem realistes, la irene i jo veient una peli així... al final l'únic que vols és anar a menjar un tros de pastís de blueberries (arándanos? aranyons? sense un diccionari castellà-català no sóc ningú :P) acompanyat de gelat i veure si tens la sort de trobar un jude law amb barba de tres dies que te'l serveixi...
03 de desembre, 2007
algo pasa con Canadá
i així exposo aquí una petita teoria pròpia que s'ha anat desenvolupant en l'últim any: sembla que qualsevol grup, artista o similar de música pop/rock independent i que vingui de Canadà ha de ser bo. i para muestra un botón...
tot comença amb els arxiconeguts Arcade Fire. qui a aquestes alçades no els conegui i no pensi que són una de les millors bandes del moment, no està "en la onda". el primer disc va deixar a tothom amb la boca oberta, el segon va acabar de confirmar el que tots ja sabíem: que en saben massa de fer música. i quan ja els veus en concert (i en això tothom que els ha vist sembla estar-hi d'acord) t'adones que facin el que facin en els propers 2 o 3 anys seguiràs sent fan incondicional.
(us poso un videoclip i no una actuació en directe per qüestions de qualitat de so... de tota manera, ja sabeu que youtube és una font inacabable de material d'aquest tipus).
gràcies a Arcade Fire, comences a mirar l'escena canadenca d'una altra manera... a veure si trobes alguna altra cosa interessant. i amb això i l'ajuda de last.fm, aquell gran invent per descobrir nova música que et pugui agradar, descobreixes una constelació de grups que ja tenen una certa reputació i que tu no coneixies de res... però que en qualsevol cas són interessants:
broken social scene
o com stars, o com the new pornographers, o com the hidden cameras, o com islands.
i després t'adones que d'altres grups que no tenen res a veure però que també t'agraden resulta que també són canadencs...
com feist (amb la tant coneguda mushaboom o amb 1, 2, 3, 4 que ara sona pertot... als anuncis de ipod, per exemple)
i com the organ
i com the unicorns...
i de sobte et trobes en una espiral de música canadenca pertot. un dia, just abans de marxar a parís, escoltes radio 3 i dius "ostres, això que sona m'encanta". man under the sea, de patrick watson. i és canadenc...
(aquí sona the great escape, no he trobat man under the sea en condicions òptimes...)
i el punt àlgid de tot aquest remolí, el músic que m'ha tingut obsessionada els últims dos o tres mesos. curiosament, vaig trobar-lo a través de last.fm com a artista que "s'assemblava" a patrick wolf. res a veure la música de l'un i de l'altre, a part del fet que tots dos toquen el violí. otra vuelta de tuerca: després he trobat col·laboracions amb Arcade Fire i The Hidden Cameras. el nom: Final Fantasy. ho sé, fricada això de posar-se el nom d'un videjoc, però la música compensa...
finalment, per acabar de tancar el cercle... dues versions d'una mateixa cançó: l'original d'Arcade Fire, en directe, i la versió de Final Fantasy. fantàstiques les dues...
tot aquest post per compensar que amb la distància les meves recomanacions musicals són més escasses...
tot comença amb els arxiconeguts Arcade Fire. qui a aquestes alçades no els conegui i no pensi que són una de les millors bandes del moment, no està "en la onda". el primer disc va deixar a tothom amb la boca oberta, el segon va acabar de confirmar el que tots ja sabíem: que en saben massa de fer música. i quan ja els veus en concert (i en això tothom que els ha vist sembla estar-hi d'acord) t'adones que facin el que facin en els propers 2 o 3 anys seguiràs sent fan incondicional.
(us poso un videoclip i no una actuació en directe per qüestions de qualitat de so... de tota manera, ja sabeu que youtube és una font inacabable de material d'aquest tipus).
gràcies a Arcade Fire, comences a mirar l'escena canadenca d'una altra manera... a veure si trobes alguna altra cosa interessant. i amb això i l'ajuda de last.fm, aquell gran invent per descobrir nova música que et pugui agradar, descobreixes una constelació de grups que ja tenen una certa reputació i que tu no coneixies de res... però que en qualsevol cas són interessants:
broken social scene
o com stars, o com the new pornographers, o com the hidden cameras, o com islands.
i després t'adones que d'altres grups que no tenen res a veure però que també t'agraden resulta que també són canadencs...
com feist (amb la tant coneguda mushaboom o amb 1, 2, 3, 4 que ara sona pertot... als anuncis de ipod, per exemple)
i com the organ
i com the unicorns...
i de sobte et trobes en una espiral de música canadenca pertot. un dia, just abans de marxar a parís, escoltes radio 3 i dius "ostres, això que sona m'encanta". man under the sea, de patrick watson. i és canadenc...
(aquí sona the great escape, no he trobat man under the sea en condicions òptimes...)
i el punt àlgid de tot aquest remolí, el músic que m'ha tingut obsessionada els últims dos o tres mesos. curiosament, vaig trobar-lo a través de last.fm com a artista que "s'assemblava" a patrick wolf. res a veure la música de l'un i de l'altre, a part del fet que tots dos toquen el violí. otra vuelta de tuerca: després he trobat col·laboracions amb Arcade Fire i The Hidden Cameras. el nom: Final Fantasy. ho sé, fricada això de posar-se el nom d'un videjoc, però la música compensa...
finalment, per acabar de tancar el cercle... dues versions d'una mateixa cançó: l'original d'Arcade Fire, en directe, i la versió de Final Fantasy. fantàstiques les dues...
tot aquest post per compensar que amb la distància les meves recomanacions musicals són més escasses...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
